17/11/2024

'Guerra i pau' a la catalana

1. No n’havia dit res fins ara perquè no m’havia acabat el llibre. El vaig començar per Sant Joan i l’he acabat passat Tots Sants. Si he trigat tant no és perquè em fes bola, sinó perquè, al contrari, he assaborit cadascuna de les prop de mil cinc-centes pàgines del llibre més gruixut que he decidit acabar. Com si fos una recepta mèdica, cada nit, abans d’apagar el llum, llegia un episodi d’El cor furtiu, de Xavier Pla, sobre la vida de Josep Pla. Era la dosi diària de plaer, el premi al final de la jornada. El volum s’ha venut com la biografia de Josep Pla. I és, certament, la més completa de totes les que s’han publicat, però és molt més que això. A través de la vida d’un dels nostres més grans prosistes, el llibre és Guerra i pau. És la història dels primers 75 anys del segle XX, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. República, Guerra Civil, Guerra Mundial. De la vida petita a la història a l’engròs. Escrita a capes, i plena de ganxos que creen addicció, són moltes novel·les de no-ficció en una de sola. N’hi ha una d’espies, n’hi ha d’amor –amb banyes i tomàquet–, n’hi ha d’autoficció, hi ha novel·la de viatges, hi ha novel·la rural empordanesa i n’hi ha de metaliterària, per descobrir com es va construint un autor de primera categoria. 

2. Xavier Pla té dues virtuts. D’una banda, escriu com els àngels. S’ha empeltat tant de Pla (Josep) que n’ha adquirit la traça a l’hora de començar els capítols, d’espigolar els adjectius i de triar els episodis concrets que aporten peces al trencaclosques fins a aconseguir un retrat complet del personatge. D’altra banda, l’autor no té la síndrome d’Estocolm. La fascinació per Josep Pla, després de mitja vida de recerca sobre l’autor de Llofriu, no el porta a escriure una hagiografia ensucrada, valgui la redundància. Ans al contrari, el Pla que plagiava articles no només s’explica sinó que es demostra. Igual que la seva col·laboració estreta amb el franquisme o el seu paper, més desconegut, d’agent doble durant la Segona Guerra Mundial. O l’alcoholisme, tan present, o els desitjos íntims d’última hora. Tot hi és reflectit, per incòmode que sigui. Xavier Pla no es casa amb ningú, explica els fets. No jutja. I aquesta és la gran aportació a la literatura i a la història d’aquest llibre fonamental. 

Cargando
No hay anuncios

3. Josep Pla portava, fins ara, moltes etiquetes al damunt, i la investigació de Xavier Pla ha anat molt més enllà de les quatre llufes que sovint ens serveixen per classificar persones i escriptors amb uns clixés que es perpetuen. El professor de literatura de la Universitat de Girona podia haver quedat colgat per l’allau de documentació i ha sabut fugir d’aquest perill. Ha tingut accés a tantíssima correspondència de Josep Pla amb tot déu –amants, editors, amics, polítics–, i ha descobert tantes coses del personatge que el risc era voler encabir-ho tot. En canvi, ha sabut destriar el gra de la palla, publicar el que era fonamental i deixar que s’intuís totes “les collonades” que ens podrien fer perdre el fil. Josep Pla sabia, com a cronista d’observació esmolada i frase perfecta, que la petita història és la bona. Xavier Pla, en això, també excel·leix. Després de sis mesos de lectura, després de gaudir de les 1.447 pàgines, què en queda de Josep Pla, més enllà d’aquest fris d’un passat recent que encara ens marca? L’essència del personatge és la d’un home a qui interessaven quatre coses per damunt de la resta: ell, la seva obra, les dones i els diners. Potser, si fa no fa, com tothom. 

4. La setmana passada, Xavier Pla va rebre el premi Zenda d’assaig pel seu llibre sobre Josep Pla. No és el primer que rep per aquesta obra magna. No serà l’últim. Tots més que merescuts. Si això fos Nova York, hauria guanyat el Pulitzer. Per sort, però, no som als Estats Units.