És la guerra de Putin. Però els EUA i l'OTAN no en són espectadors innocents
Quan un gran conflicte com el d'Ucraïna esclata, els periodistes sempre es pregunten: “On hauria de situar-me?” Kíev? Moscou? En aquest cas, l'únic lloc on pots estar per entendre aquesta guerra és dins del cap del president rus Vladímir Putin. Putin és el més poderós i desfermat líder rus des de Stalin, i el ritme d'aquesta guerra és producte de les seves ambicions, estratègies i greuges.
Però, dit això, els EUA no són del tot innocents a l'hora d'alimentar els seus focs.
Per què? Putin considera l'ambició d'Ucraïna d'abandonar la seva esfera d'influència tant una derrota estratègica com una humiliació nacional. En el seu discurs de dilluns, Putin va dir literalment que Ucraïna no té dret a la independència, sinó que és una part integral de Rússia: la seva gent està “connectada amb nosaltres per la sang i pels lligams familiars”. És per això que l'envestida furiosa contra el govern d'Ucraïna lliurement elegit sembla l'equivalent geopolític a un assassinat per honor.
Bàsicament, Putin els està dient als ucraïnesos: “Us heu enamorat del paio equivocat. No fugireu ni amb l'OTAN ni amb la UE. I si he de matar a bastonades el teu govern i arrossegar-te fins a casa, ho faré”. Això és una cosa lletja i visceral. Tanmateix, hi ha un rerefons rellevant, aquí. La vinculació de Putin a Ucraïna no és només nacionalisme místic.
Al meu entendre, hi ha dos troncs enormes que alimenten aquest foc. El primer tronc va ser la decisió poc pensada dels EUA als anys 1990 d'expandir l'OTAN després del col·lapse de la Unió Soviètica.
I el segon i molt més gran tronc és com Putin va explotar cínicament l'expansió de l'OTAN a prop de les fronteres de Rússia per reunir els russos al seu costat per tapar la seva gran manca de lideratge. Putin ha fracassat del tot a l'hora de convertir Rússia en un model econòmic que atragués realment els seus veïns, que no els repel·lís, i que inspirés la seva gent més talentosa a voler-se quedar, no a fer cues per aconseguir un visat cap a Occident.
Necessitem mirar aquests dos troncs. La majoria de nord-americans va prestar una atenció escassa a l'expansió de l'OTAN de finals dels 1990 i de primers dels 2000 cap a països de l'Europa de l'Est i Central com Polònia, Hongria, la República Txeca, Letònia, Lituània i Estònia, tots els quals havien format part de l'antiga Unió Soviètica o de la seva esfera d'influència. No era cap misteri per què aquestes nacions volien formar part d'una aliança que obligava els EUA a acudir en la seva defensa davant la possibilitat d'un atac de Rússia.
El misteri era per què els EUA —que durant la Guerra Freda somiaven que Rússia arribaria a tenir algun dia una revolució democràtica i un líder que, encara que vacil·lant, intentaria convertir Rússia en una democràcia i unir-se a Occident— havien decidit empènyer ràpidament l'OTAN a les portes de Rússia quan era dèbil.
La veu més important, i única, al capdamunt de l'administració Clinton que es va fer aquesta pregunta no va ser altra que el secretari de defensa, Bill Perry. Recordant aquell moment anys després, el 2016 Perry va dir en una conferència de The Guardian: “En els últims anys, bona part de la culpa pot atribuir-se a les accions que Putin ha portat a terme. Però en els primers anys he de dir que els Estats Units tenen bona part de la culpa. La nostra primera acció que realment ens va col·locar en la mala direcció va ser quan l'OTAN va començar a expandir-se, incorporant nacions d'Europa de l'Est, algunes de les quals limítrofes amb Rússia. [...] En aquella època treballàvem molt a prop amb Rússia i començaven a acostumar-se a la idea que l'OTAN podria ser un amic en lloc d'un enemic... però estaven molt incòmodes respecte a tenir l'OTAN just a la frontera i van fer una crida contundent perquè no tiréssim endavant els nostres plans”.
El 2 de maig del 1998, immediatament després que el Senat ratifiqués l'expansió de l'OTAN, vaig trucar a George Kennan, l'arquitecte de la reeixida contenció de la Unió Soviètica per part dels EUA. Membre del departament d'Estat des del 1926 i ambaixador dels EUA a Moscou el 1952, Kennan era sens dubte el màxim expert nord-americà sobre Rússia. Va ser molt agut quan li vaig demanar la seva opinió sobre l'expansió de l'OTAN: “Crec que és el principi d'una nova guerra freda. Penso que els russos hi reaccionaran gradualment de manera força adversa i això tindrà efectes en les seves polítiques. Crec que és un error tràgic. No hi havia cap raó per fer-ho. Ningú estava amenaçant ningú. Aquesta expansió faria que els Pares Fundadors d'aquest país es remoguessin a les seves tombes. [...] Hem firmat protegir tota una sèrie de països, encara que no tinguem els recursos ni la intenció de fer-ho de manera seriosa; [l'expansió de l'OTAN] va ser una acció alegre del Senat, el qual no té cap mena d'interès en els afers estrangers. El que em molesta és com de superficial i mal informat va ser tot el debat del Senat, em van molestar particularment les referències a Rússia com un país que es mor per atacar Europa Occidental. [...] No ho entén, la gent? Les nostres diferències a la Guerra Freda eren amb el règim comunista soviètic. I ara estem girant l'esquena a la mateixa gent que va muntar la revolució sense sang més gran de la història per treure aquell règim soviètic. I la democràcia a Rússia està tan avançada, si no més avançada, com la de qualsevol d'aquests països que hem signat que defensarem de Rússia. És clar que Rússia no reaccionarà bé, i després [els que volen expandir l'OTAN] diran que sempre us vam dir que els russos són així. Però això és fals".
És exactament el que ha passat.
Sens dubte, la Rússia post Guerra Freda evolucionant cap a un sistema liberal no era una cosa segura. De fet, donada l'escassa experiència de Rússia amb la democràcia, era una possibilitat remota. Però alguns de nosaltres aleshores vam pensar que era una possibilitat remota que valia la pena intentar, perquè fins i tot una Rússia menys democràtica podia haver tingut molt menys interès o estímul d'amenaçar els seus veïns.
Els països i els líders normalment reaccionen a la humiliació de dues maneres: l'agressió o la introspecció. Després que la Xina experimentés el que s'anomena un “segle d'humiliació” per part d'Occident, va respondre sota el govern de Deng Xiaoping dient essencialment: “Us ho demostrarem. Us guanyarem en el vostre joc”.
Quan Putin va sentir-se humiliat per Occident després del col·lapse de la Unió Soviètica i l'expansió de l'OTAN, va respondre: “T'ho demostraré. Li clavaré una pallissa a Ucraïna”.
Sí, tot és més complicat que això, però la meva opinió és aquesta. És una guerra de Putin. És un mal líder per a Rússia i els seus veïns. Però els EUA i l'OTAN no són només espectadors innocents en el seu desenvolupament.
Copyright The New York Times