La guerra té raons que la raó no entén

Bombardejos massius a Ucraïna
04/02/2023
4 min

Sabem que les guerres són una constant des que tenim notícies informades sobre el comportament humà. La pau i harmonia a l’interior així com la seguretat a l’exterior han estat aspiracions col·lectives, tant a Occident com a Orient. Tanmateix, la història de les relacions internacionals ens mostra una successió de guerres que, gens paradoxalment, han estat habitualment justificades com a mitjans de preservació de la pau. 

Per entendre la política internacional, la història resulta imprescindible. La història no ho explica tot, però sense la història no s’entén gairebé res. Cal entendre, per exemple, per què moltes paus han estat efímeres, o per què la diplomàcia entre poders és més eficient després de les guerres que en el moment d’evitar-les. Expressar, fins i tot sincerament, que es desitja la pau no diu res sobre la capacitat de proveir-la. 

El primer tractat de pau de què disposem, el Tractat de Cadeix (1259 a C.) entre els imperis hitita i egipci, es va incomplir pocs anys després de signar-se. La Pau de Nícies entre Atenes, Esparta i altres ciutats (421 a C) en el curs de la Guerra del Peloponès va ser establerta per cinquanta anys, però en va durar sis. I sembla que els recents Acords de Minsk entre Ucraïna i Rússia (2015), avalats per Alemanya i França, van ser paper mullat des del mateix moment de la seva signatura. 

Tot i els avenços institucionals fets després de les dues guerres mundials (Societat de Nacions; Nacions Unides; Tribunal Penal), les relacions internacionals segueixen atrapades en el dilema de la seguretat o trampa de Tucídides:  l’historiador grec assenyala la por dels lacedemonis davant l’expansionisme atenenc com a causa de la guerra. Una cosa semblant diu Polibi (s. II a C) sobre la necessitat d’expansionisme de la República romana en el Mediterrani. 

De fet, les relacions internacionals segueixen tenint bastant a veure amb allò que deia Hobbes (segle XVII) sobre l’estat de naturalesa. A principis de l’època contemporània, Hegel, un filòsof que parla més de com és el món que de com hauria de ser, va insistir que la política no es pensa bé des de plantejaments moralistes. Els humans no som aliens a les relacions contradictòries de les col·lectivitats en què ens socialitzem, ni als interessos i identitats que ens individualitzen. No tot és “una qüestió de voluntat política”. Hi ha factors que no depenen de la voluntat dels governants: crisis climàtiques, demografia, progrés tecnològic, expansions comercials, percepcions divergents dels equilibris de poder, ambicions de territoris fins aleshores marginals, etc.). Els principis ideals de la "pau perpètua" kantiana –republicanisme, ciutadania universal i lliga de nacions– marquen un vector desitjable de futur, però segueixen presenciant una successió de guerres.

L’evidència empírica mostra que en un món políticament fragmentat les ambicions de seguretat i d’hegemonia són indestriables. També hi ha multitud d’exemples de la subtil frontera que hi ha entre l’aspiració de seguretat i l’obtenció de més poder o més beneficis per assegurar-la. Sovint la por es barreja amb l’interès; la seguretat amb la cobdícia. 

I sabem que els conflictes armats són proclius a la demagògia, a esgrimir raons des d’una frivolitat interessada. Per exemple, utilitzant paradoxals nacionalismes imperials il·lustrats amb un llenguatge universalista. Tanmateix, sabem que la realitat ha falsat tant la idea de l’internacionalisme socialista com la idea de Benjamin Franklin que “la causa dels Estats Units és la causa de la humanitat”.

La diversa percepció dels actors d’un conflicte fa difícil arribar a consensos sobre qui és l’agressor i qui és l’agredit. Hi ha molts exemples històrics que allò que un bàndol percep com una agressió forana i una guerra defensiva pròpia, l’altre bàndol ho percep com una defensa basada en una agressió prèvia o en la ruptura d’un pacte. Amb ulls occidentals, Putin és un agressor, mentre que amb ulls dels dirigents russos l’agressió és la política expansionista prèvia de l'OTAN aprofitant l’esfondrament de l’imperi soviètic. Tots els actors, això sí, parlen de seguretat i justícia, una altra constant històrica. I cada bàndol veu l’altre com a pervers i hipòcrita.

Sembla difícil que Rússia pugui perdre, només ella, la guerra actual. La poden perdre els dos bàndols. Crec que acorralar-la no resulta gaire intel·ligent. Pretendre aconseguir la seva derrota en el camp de batalla pot comportar conseqüències nefastes, també per a actors que avui s’autoperceben com a segurs. Desescalar per arribar a una pau acceptable, encara que no sigui simètrica, sembla prudent. Rússia no hauria de quedar aïllada després de la guerra. De fet, Putin va intentar una aproximació a Occident en els primers anys del seu mandat, però li van tancar la porta. 

La Unió Europea ha estat un èxit per evitar guerres entre els seus membres. Tanmateix, cada dia que passa esdevé un actor més empetitit i prescindible a escala global. I això seguirà succeint si es manté en una còmoda letargia de benestar i no desenvolupa un procés efectiu d’integració política que li permeti una política exterior i de defensa proporcionals al seu pes econòmic, científic i tecnològic. 

En l’escena internacional el progrés es dona a batzegades. De moment, les institucions internacionals són molt deficitàries per evitar guerres. Però en l’estadi actual, el món sembla evolucionar cap a una situació més multilateral, amb potències globals i regionals que establiran nous equilibris de poders.... fins que previsiblement aquest equilibri es trenqui de nou i apareguin nous conflictes. Els equilibris de poder són etapes fructíferes per aconseguir unes dècades de pau, però sabem que són inestables. Ara el repte consisteix en intentar aprofitar el mentrestant després de la guerra actual per ampliar i refinar unes institucions internacionals que dificultin aquests conflictes. En termes històrics hi ha progrés, però és lent i discontinu. 

Cal recordar que en política no hi ha res irreversible. Xina espera.

stats