La guerra de sempre

Fa un segle, primer va arribar la guerra i després la pandèmia de la grip. Ara ha anat a l'inrevés: la guerra ha estat precedida per la pandèmia. D'aquí cent –o vint, o mil– anys potser es revertirà l'ordre. Monotonia. Aquests dies de mal oratge m'he dedicat a rellegir coses de fa un segle. Sempre és millor consumir premsa molt endarrerida que productes periodístics frescos que es fan ressò dels detritus de les xarxes. Em refereixo al vergonyós cas del whatsapp sobre una suposada vaga indefinida de transportistes que va explicar la Mònica Planas fa uns dies. La promiscuïtat del periodisme amb les xarxes socials ha acabat normalitzant un despropòsit tan deontològicament greu com aquest. Però com que tot s'acaba transformant en una espècie de gracieta i s'oblida al cap de mig minut, no passa res. ¿Com eren les coses fa un segle en relació amb la Primera Guerra Mundial?

L'any 2013 vaig aconseguir en una subhasta un lot amb quasi tots els números de la revista Le Miroir corresponents a l'any 1915, així com altres exemplars anteriors i posteriors. Tenia molt d'interès en adquirir-los perquè aquesta revista marcà un abans i després en la història del fotoperiodisme de guerra. La qualitat artística de les imatges és simplement al·lucinant. Fins i tot el paper és bo: al cap de 107 anys continua immaculadament blanc i suau. Le Miroir  va començar sent un suplement de Le Petit Parisien Illustré. Es va convertir en una publicació amb identitat pròpia a partir de 1912, i des del 8 d'agost de 1914 es va centrar en el reportatge bèl·lic. A causa de la manca de paper derivada de la guerra tenia menys pàgines i hi predominaven clarament les fotografies. Costava 25 cèntims. Des del mateix inici de la Primera Guerra Mundial anunciava a la portada: “Le Miroir pagarà el preu que convingui per documents fotogràfics relatius a la guerra que tinguin un interès particular”. 

En aquell temps, l'economia de l'atenció ja existia. La portada del 6 de desembre de 1914, per exemple, mostrava el cadàver d'un soldat alemany suspès dalt d'un arbre després d'una explosió, i la del 8 d'octubre de 1916, una fossa comuna amb civils francesos afusellats. En altres imatges s'intenta transmetre, en canvi, una visió idealitzada de la guerra més pròpia del segle XIX que del XX. Ara mateix tinc davant la coberta del diumenge 29 d'agost de 1915, amb una magnífica fotografia on apareixen diversos militars d'alt rang –un d'ells, a cavall– en un camp ple de flors. Èpica i lírica en un mateix marc. Propaganda? Sí, esclar: és connatural a la guerra almenys des que Homer va descriure la de Troia i ho va fer d'una manera i no d'una altra. No cal manipular res. Només cal subratllar les imatges que corroboren les nostres conviccions i ometre les que no ens agraden. Le Miroir feia això. Avui les coses semblen diferents però en el fons responen a la mateixa lògica de sempre, amb l'afegit dels nous mecanismes de cretinització col·lectiva associats a la digitalització. Els proposo un joc. Segueixin el Twitter oficial de l'ambaixada russa a Espanya i altres pàgines anàlogues, i al cap de 24 o 48 hores llegeixin els articles de determinats periodistes suposadament "crítics". Es faran un tip de riure. Fa 107 anys l'entranyable figura del tonto útil ja existia, però l'engranatge propagandístic era més lent i precari. Avui molts creuen que circular en direcció contrària resulta, en si mateix, un acte de sana rebel·lia i d'esperit crític. Segons un assaig de Stephen Koch que ja els vaig comentar fa unes setmanes –Double lives–, a aquest tipus de personatges se'ls coneixia entre els cercles de propaganda estalinista com a "clubs d'innocents".  

La guerra de sempre, en tot cas, pot donar lloc a cavil·lacions ben estranyes. Ara en mostraré una d'espectacular. La vaig localitzar comparant els números de Le Miroir amb els de La Il·lustració Catalana del mateix any, 1915. Vaig adquirir aquests números –ja veuen que tinc vocació de drapaire– perquè contenen el suplement Feminal, fundat per Carme Karr el 1907. Catalanisme i feminisme. Articles interessantíssims de Caterina Albert, Dolors Monserdà, Roser Matheu, etc. I enmig de tot això, aquest increïble anunci (gener de 1915): "La guerra ab les armes produeix l'extermini de l'humanitat. La guerra de les indústries les millora y selecciona. El Licor del Polo es ja, per selecció, lo primer dentífrich del món". La guerra de les trinxeres i la competència industrial! Hi ha un periodisme molt primari i fàcil de fer que és el de la denúncia de comparacions. Aquí ensopegarien amb una veritable peça de caça major.