La guerra a Ucraïna para els peus als populistes

La guerra de Rússia a Ucraïna ha afectat la vida política de països d'arreu del món, però sobretot dels països políticament més propers no pas a Ucraïna sinó a Rússia. Com que Ucraïna és una democràcia i Rússia és una cleptocràcia autoritària, la guerra ha posat de manifest un xoc fonamental entre sistemes polítics alternatius. Aquesta dinàmica complica les coses, perquè una derrota militar de la democràcia podria interpretar-se com una invitació a dictadors d'altres llocs a perseguir les seves pròpies conquestes.

Afortunadament, a mesura que la guerra s'ha anat allargant, a Europa l'espectre del populisme ha retrocedit, i s'ha vist eclipsat per una amenaça pitjor: una victòria de Rússia. Si bé els populistes amb tendències pro-russes han estat marginats, els que s’han moderat i han donat suport a Ucraïna han tornat a ser benvinguts a la cleda, tot i haver passat anys soscavant la democràcia a casa seva.

Per exemple, abans de la invasió russa, al president polonès, Andrzej Duda, l’ignoraven a gairebé tot arreu d'Occident. No obstant això, el seu ferm suport a Ucraïna l'ha convertit en un participant clau de les principals reunions transatlàntiques i europees, i en un soci important dels polítics occidentals antipopulistes, entre ells el president dels Estats Units, Joe Biden.

De fet, el mateix Duda s'ha tornat menys populista. Si bé mai ha sigut ni un pensador ni un polític independent, ara segueix les indicacions de l'ambaixada nord-americana i no del líder del partit Llei i Justícia (PiS), Jaroslaw Kaczynski, a qui deu el seu càrrec actual. Duda sembla haver conclòs que Kaczynski no pot recompensar-lo amb el perfil internacional que sí que li poden donar els nord-americans.

Mentrestant, els populistes pro-russos han caigut en desgràcia gairebé a tot arreu. L'excepció destacable és el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que fa temps que ha convençut els seus votants que per ocupar el millor de tots els mons econòmics possibles el país ha de fer malabars amb les relacions amb Rússia, la Xina i la Unió Europea. Però fins i tot Orbán ha hagut de suavitzar la seva posició. No s'ha atrevit a bloquejar el gruix de les sancions occidentals contra Rússia, perquè sap que ha de portar-se bé amb la UE per rebre els fons de recuperació del covid que s'han retingut com a conseqüència de les seves violacions de l'estat de dret. Orbán és, doncs, als llimbs: ni pària ni soci dels líders de Washington, Londres o ni tan sols Berlín.

Però l'eix Kaczynski-Orbán, que abans era sòlid, està acabat. Polònia està proporcionant tota mena d'armes a Ucraïna, inclosos més de 200 tancs; Hongria, en canvi, no només es nega a ajudar Ucraïna sinó que fins i tot transmet propaganda russa a través dels seus mitjans de comunicació controlats pel govern.

Com a resultat, les relacions entre Varsòvia i Budapest s'han refredat. Kaczyński fins i tot ha criticat Orbán directament: "No podem cooperar com abans. Si el primer ministre Orbán diu que no veu exactament què va passar a Butxa [on Rússia va cometre atrocitats al començament de la guerra], se li hauria d'aconsellar que vagi a l’oftalmòleg”.

Quan es tracta de poder de negociació militar, territorial o econòmic, Orbán no pot competir amb el president il·liberal de Turquia, Recep Tayyip Erdogan. Mentre que Orbán encara busca molles de les taules de potències més grans, la posició internacional d'Erdogan ha crescut de la nit al dia. Els líders occidentals han de tenir-lo content per assegurar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, i el Kremlin hi ha de treballar per evitar que Turquia s'afegeixi a les sancions i embargaments a primeres matèries, béns i tecnologies de Rússia.

La relació de Turquia amb Rússia no impedeix que tingui bones relacions amb Ucraïna. És un secret del domini públic que Turquia està proporcionant a Ucraïna més suport militar del que diu. I va ser Turquia qui va negociar els intercanvis de presoners i els altos el foc necessaris per desbloquejar les exportacions d'Ucraïna a través del mar Negre.

És important destacar que, tot i que a Turquia no li interessa una derrota d'Ucraïna, tampoc li convé una derrota total russa. Una Rússia minvada reduiria la influència de Turquia dins de l'OTAN, i Turquia també es veu beneficiada econòmicament per les sancions contra Rússia (malgrat la pèrdua de milions de turistes de Rússia i Ucraïna). Ara que Erdogan es comporta com un actor global més responsable, pot haver millorat notablement les seves possibilitats de guanyar la reelecció aquesta primavera, malgrat que el país pateix una crisi econòmica i una inflació desenfrenada que les seves estranyes polítiques han contribuït a provocar.

Si bé els populistes individuals han moderat les seves posicions o han estat marginats, el populisme internacional més genèric s'ha fracturat més amb la pèrdua del seu mecenes rus. Els polítics occidentals ja no poden posar-se samarretes favorables a Putin, com va fer una vegada el líder nacionalista italià Matteo Salvini, ni demanar préstecs als bancs russos, com ha fet el partit de la líder de la dreta francesa Marine Le Pen. Les opinions pro-russes i anti-OTAN ja no són acceptables. L'any 2022, els partits pro-russos alemanys Alternativa per a Alemanya i Die Linke van perdre les eleccions locals a tot arreu.

Als populistes també els va anar malament a les eleccions als Estats Units i França, i la guerra de Rússia en va ser sens dubte un dels motius. Els candidats a qui donava suport l'expresident Donald Trump, obertament admirador de Putin, van ser rotundament derrotats a les eleccions de mig mandat dels Estats Units. I a les eleccions presidencials i parlamentàries franceses de la primavera passada, les simpaties de Le Pen i del líder d'esquerres Jean-Luc Mélenchon per Rússia no van passar desapercebudes. Si l'ex primer ministre txec, i populista pro-rus, Andrej Babis perd les eleccions presidencials de finals d’aquest mes davant de Petr Pavel, l'antic cap del Comitè Militar de l'OTAN, també serà en part a causa de la guerra de Rússia.

Per tant, hem de ser optimistes, però amb prudència. El nou any podria fer canviar aquesta tendència. Si el cansament amb la crisi dels refugiats i l'alta inflació s’intensifiquen, els populistes avui desacreditats en seran els beneficiaris naturals.