En estat de guerra
¡Això és la guerra, idiotes! Aquest exabrupte sembla aproximar-se a la idea que domina en alguns sectors de la societat espanyola. S’ha dit que la guerra és l’estat permanent que regula la humanitat. De fet, l’apropiació dels béns de l’altre és l’objectiu constant dels qui tenen el poder social. De vegades aquest objectiu és perseguit mitjançant l’enfrontament bèl·lic, en què es permet –sense dissimular-ho– la confiscació dels béns, la privació de la llibertat i la destrucció dels 'enemics'. La frontera amb els enemics es fa nítida, sense matisos. La pau, sovint, no és més que una variant de la guerra, en la qual mitjançant la política es persegueixen els mateixos objectius, amb més o menys miraments segons el marc legal.
En molts d’aspectes les actuacions d’una part dels mitjans de comunicació, dels màxims representants de l’estament judicial, de la monarquia, dels partits polítics de dretes i d’altres estructures de poder actuen amb Catalunya com si hi estiguessin en guerra. L’única cosa que els falta és l’enfrontament entre forces armades o l’aixecament violent de la població. Els falta, tot i que han provat de provocar-ho. Malgrat això, la interpretació que difonen els sectors esmentats s’acosta massa a la pròpia d’una confrontació en què els oponents són enemics: contraposen els 'seus' als 'enemics', inventen un ambient irrespirable contra els 'seus' i perfils pèrfids dels 'enemics', justifiquen les actuacions iniqües de la justícia o de sectors de les forces armades i la vulneració dels drets dels 'enemics', radicalitzen sense matisos l’agressivitat, oculten i manipulen els arguments dels 'enemics', criminalitzen els discursos discrepants...
Tot això es pot veure en el tractament informatiu que fan dels fets (quins amplifiquen i quins marginen, quina selecció d’imatges ofereixen, quin és el perfil ideològic dels opinadors habituals...). D’altra banda, la diferència entre la presó preventiva de més d’un any dels polítics catalans i la llibertat dels membres de la manada, jutjats i condemnats, fa sospitar que la justícia espanyola aplica mesures diferents segons si consideren els acusats dels 'seus' o 'enemics'. S’hi pot afegir la presentació de les víctimes de la violència com a agressors i també les manifestacions contra la llibertat dels presos polítics catalans. Igualment, la condemna de polítics per malversació per la compra dels ordinadors usats en la consulta del 9-N, utilitzats ara en centres escolars, en contraposició a la tudadissa en vies d’AVE inútils i aeroports sense vols, en la no recuperació dels més de 40 mil milions destinats als bancs o en la despesa de l’enviament dels 'piolins' per evitar l’1-O i del desplegament policial per a la celebració a Barcelona del Consell de Ministres de dia 21. I per acabar de dibuixar aquest panorama bèl·lic, encara que no hi hagi hagut guerra, la petició d’infligir als 'enemics' el càstig dels vençuts: aplicar (indefinidament o no) l’article 155 amb la finalitat de privar-los del limitat autogovern de l’autonomia.
I els 'seus', sempre al mateix plat afavorit de la balança. I els 'enemics', sempre a l’altre.
Aquestes actuacions sembla que han tengut un efecte alarmant sobre amplis sectors de la població espanyola. Alarmant és, per exemple, la visió i el discurs de carrer que domina fora de Catalunya o que a les eleccions andaluses els partits premiats hagin estat els que s’esforcen més per crear l’escenari bèl·lic.
L’element central en aquesta divisió entre els 'seus' i els 'enemics' és la posició respecte de Catalunya, però es completa amb altres confrontacions, encara que no siguin tan decisives (monarquia, reivindicacions feministes, immigració, llibertat d’opinió, diversitat...). Des d’un costat d’aquestes dicotomies de cada cop s’està configurant més la voluntat de crear les condicions per al retorn a una societat autoritària, farcida de similituds amb la dictadura franquista.
El contrapès social a aquesta tendència que poden oferir les forces polítiques que no hi volen participar, no pot ser aproximar-s’hi amb la voluntat de neutralitzar-los el populisme. Com més contemporitzadors siguin amb les seves propostes, més a l’extrema dreta els situaran. Volent agafar votants d’aquests partits incorporant el seu discurs més votants els fabriquen i més en perden pel costat del desencís i la desconnexió. Convé votar sempre, però frustra haver de votar una opció política com a barrera a una altra, en comptes de fer-ho perquè t’il·lusiona i et creus el programa que presenta. Caldria posar-hi remei.
