Guerres desiguals

Encara que no sigui així, per a l’opinió pública europea sembla que al món només hi ha dos conflictes bèl·lics –Ucraïna i Gaza–, els quals han provocat, paradoxalment, reaccions molt diferents tant en l’opinió pública com entre la classe política.

La invasió d’Ucraïna ha sorprès els europeus malgrat que fos un conflicte previsible. Es tracta d’una guerra de les de tota la vida, en què un país envaeix el veí i la resta de nacions es debaten sobre si ajudar aquest o mantenir-se neutrals. La implicació de tercers països en el conflicte no és innòcua, sobretot quan un es posiciona en contra d’un país del qual depèn energèticament, hi té vincles comercials o és prou proper per témer represàlies. En el cas d’Ucraïna, és obvi que en l’opinió pública europea pesen més aquests factors que la preocupació per la integritat territorial ucraïnesa o l’estat de salut de la seva població. 

El cas de Gaza és molt diferent. Per començar, el detonant del conflicte no és una pretensió territorial, sinó la resposta a un atac terrorista. Això va provocar que, en un primer moment, l’opinió pública justifiqués la resposta d’Israel que, tot i tenir la cobertura d’una acció preventiva, amagava un més que evident desig de revenja. La venjança com a tal no forma part del dret internacional, però l’opinió pública accepta de bon grat que es faci complir el principi que qui ho ha fet, ho pagui. 

El problema de la venjança és que tendeix a l’excés. A l’Orient antic, fa uns quants milers d’anys, ja es va haver d’imposar la senzillesa de l’ull per ull i limitar deixar cega tota la família del malfactor. Avui, la desproporció de mitjans usats per Israel ha fet que hi hagi força més mobilitzacions en contra d’aquest conflicte que de l’ucraïnès, sense oblidar el petit detall de no tenir gas natural ni fronteres comunes. Com que ens juguem poca cosa, amb Gaza, els europeus ens podem permetre veure el conflicte donant joc a les nostres passions. 

I és que, per alguna raó, als humans ens atreuen els espectacles violents. Des del Coliseu a les sèries true crime, els actes de maldat humana tenen alguna cosa de fascinant. I no és només en el seu aspecte estètic, si és que en té cap. També ens apassiona prendre partit i adherir-nos a un dels dos bàndols, sempre a partir d’una reflexió minsa que actualment no sol anar més enllà del que rebem en algun grup de WhatsApp. Quan veiem la realitat com un espectacle, la possibilitat d’anàlisi desapareix. Sabem de les guerres en la mesura que ens arriben les imatges, sense solució de continuïtat. La lectura d’un text que les contextualitzi és inviable, ja que al cap de poques hores hi haurà noves filmacions. 

Aquestes dues guerres representen dues cares d’una mateixa moneda: la crueltat i la destrucció entre humans. Podem optar per la indiferència o per la implicació apassionada i alhora superficial. En el segon cas, el debat pot esdevenir mobilització dins ca nostra, com hem vist aquests dies amb manifestacions i acampades a les universitats. Els atacs o les censures a aquells que es manifesten ens duu a l’absurd d’acabar victimitzant-los, oblidant quines són les víctimes reals del conflicte. El conflicte bèl·lic deixa pas al conflicte intern per poder opinar o manifestar-se a favor d’uns o altres. L’espectacle no s’atura mai.