Guillem Bestard Cànaves (1881-1969) no va ser un home qualsevol, fou un personatge excepcional que representa una modernitat de Mallorca que ens hem entestat a ignorar. Elsa Seeger, una turista alemanya que s’allotjà juntament amb el seu marit a la fonda dels pares de Guillem al voltant del 1907, s’adonà, amb gran sorpresa de la seva part, de l’existència d’aquesta Mallorca inesperada. No havien fet més que arribar quan sentiren les notes de la 'Fuga' de Bach interpretada pel propi fill del taverner. Més se sorprengueren encara quan aquest els dirigí la paraula en francès per parlar de música clàssica, una de les seves passions. Finalment quedaren bocabadats en assabentar-se que aquell jove pintava i es guanyava la vida com a fotògraf. Ràpidament els visitants s’adonaren que Pollença (i Mallorca) era alguna cosa més que aquell lloc exòtic i aïllat, lluny del cosmopolitisme de les grans ciutats europees que havien esperat trobar, en bona part gràcies a la (des)informació que els havien fet arribar els creadors del turisme illenc. Com ara que interessa el sol i la platja, llavors només se cercava la ruralia endarrerida o, si es vol dir així, autèntica.
El problema és que aquesta Mallorca fora del món civilitzat no existia. L’existència de personatges com Bestard ens ho demostren. Però també altres coetanis naturals de la mateixa població, com el músic Miquel Capllonch, el pintor Llorenç Cerdà, el poeta Miquel Costa i Llobera o l’historiador Mateu Rotger, entre molts d’altres. En el camp de la fotografia mateixa, abans que Guillem Bestard adquirís la primera càmera el 1898 de mans d’un altre turista alemany, el prevere Sebastià Llobera ja feia i publicava fotografies, encara que en qualitat d’aficionat, i abans que ell, un tal Vives havia venut retrats d’estudi.
Tanmateix Guillem Bestard sí que fou el primer fotògraf professional de Pollença i, m’atreviria a dir, de la comarca. Recordem que el 1907 es presentà d’aquesta manera a la parella de turistes alemanys citada. Tot i amb això, no serà fins uns anys després que els documents oficials el qualifiquin com a tal. Es podria dir que amb la seva feina contribuí a democratitzar la fotografia i, per altra part, la convertí en una activitat cada cop més connectada amb les noves realitats que s’anaven imposant a Mallorca. Una d’elles, els inicis del turisme de masses (sic), com ho demostra la col·lecció de postals souvenirs que va engegar o l’estreta vinculació que mantingué amb la colònia d’artistes que s’instal·là al municipi, especialment a partir de 1913. Les seves plaques de vidre conserven la petjada pictòrica de personatges de la talla d’Anglada Camarasa, Tito Cittadini, Atilio Boveri i Santiago Rusiñol, entre molts d’altres, com Adan Diehl i Roberto Ramaugé, vinculats a Formentor i la Fortalesa per a sempre més. Igualment, conrà el fotoperiodisme publicant imatges a la premsa local, nacional i internacional. Això vol dir que, a més del paisatge, per la seva càmera també passaren polítics de la talla d’Antoni Maura i el comte de Romanones, així com esdeveniments dignes de recordar, com la inauguració de la primera central elèctrica d’Alcúdia i l’escola Graduada de la Pobla, per exemple. I, per descomptat, escenes urbanes i rurals pròpies de la vida quotidiana i del cicle festiu d’arreu de Mallorca i, en menor mesura, de Menorca i Eivissa.
Però el que acaba d’arrodonir la personalitat de Guillem Bestard fou la seva implicació social. No debades, casa Bestard era, a més d’un estudi de fotografia, una modesta sala d’exposicions, un lloc de tertúlies i debats i, en determinats moments, la seu dels republicans locals. Ell mateix es va comprometre amb diverses institucions per promoure el progrés cultural i social del seu poble, molt especialment amb la Caixa d’Estalvis de Colonya, institució on s’havia format i que mai va oblidar.
En certa forma, Guillem Bestard feia realitat el somni progressista i republicà de Guillem Cifre de Colonya. Només així podem entendre que prengués consciència del seu veritable potencial, que integràs expectatives i inquietuds poc o gens habituals entre els membres de les famílies més modestes. Així, no només estava preparat per gaudir de la cultura en sentit ampli, sinó per superar el cercle viciós que suposava la ignorància i la pobresa. L’exercici de la fotografia, un mitjà que agombolava tècnica i art, esdevenia una forma de vida –un negoci en el bon sentit de la paraula– que l’havia d’ajudar a progressar materialment i espiritualment.
Una petita mostra del que dic es troba a l’exposició organitzada pel Museu de Pollença, inaugurada el passat 14 d’abril a l’església del Convent de Sant Domingo, titulada 'Guillem Bestard. Fotografies 1900 – 1930' i en el seu catàleg, que es presentarà el proper 2 de maig.