Nosaltres som els bons...

Aquests dies han guanyat volum les suspicàcies que intermitentment afloraven en el mapa de la guerra de Rússia contra Ucraïna. La propaganda política obté uns resultats insospitables en la distinció dels bons enfront dels dolents. Sempre ha estat així, no ens ha de venir de nou.

És cert que Vladimir Putin ha fet mèrits sobrats per perdre qualsevol possibilitat de presentar-se davant el món com un estadista de gran alçada, amb objectius lloables i honestos. Ara per ara, la seva imatge és la d’un home incapaç de manejar l’enorme poder que té a les mans. Aquesta incapacitat és la causa directa dels mals que ha causat en morts i destrucció; i l’arrel de l’amenaça amb què ha contaminat l’aire del planeta. D’aquesta manera, s’ha inserit en la vella, brutal tradició de sàtrapes russos –entre els quals, els soviètics, amb l’excepció de Gorbatxov. Hi ha una cultura del poder que no depèn de la ideologia tant com solem pensar. La ciutadania ibèrica (sí, també la portuguesa) ha pogut copsar gestos en el poder democràtic que són rèpliques inconfusibles de maneres polítiques oficialment oposades: per exemple, qui no ha detectat entre nosaltres maneres de govern polític pròpies de la figura d’amo de possessió o de majoral? Gestos i fets d’aquesta herència cultural varen aparèixer en les formes de governar de Felipe González o de Juan Guerra, per mencionar dos noms oficialment aliens a la tradició política i social de la dictadura –dels Aznar i Rajoy, més val ni parlar-ne.

Aquesta operació de Putin ha fet oblidar aspectes crucials de la història, dels antecedents de les hostilitats que han menat a la guerra de Rússia amb Ucraïna. S’ha esborrat el cop d’estat del 2014, que la majoria d’enciclopèdies no reconeixen com a tal –eviten minuciosament qualificar així uns esdeveniments que causaren un canvi violent de poder, gràcies a la intervenció dels grups nazis que campaven amb total llibertat; i a la no investigació, per part de les noves autoritats, de les morts produïdes en aquell episodi. Tot plegat, sense comptar les promeses de l’OTAN respecte de l’acostament a les fronteres russes.

Era inevitable que els rumors de corrupció es fessin verb, alhora que s’ha començat a parlar obertament de la màquina de la guerra i dels seus beneficis. Potser és hora d’allargar un poc més la mirada, entre altres raons perquè és més important conèixer els dolents que no els bons, que sempre som nosaltres.