Una societat és madura quan es mira al mirall i afronta els seus propis tabús. Fa dos anys el Palma Arena, la icona de la corrupció de l’era Matas, va acollir una edició de microteatre centrat en la corrupció i l’esport. Coincidí amb ‘Via Corrupta’, un espectacle itinerant pels carrers de Ciutat que pretenia oferir una visió més antropològica i còmica de la nostra principal xacra com a societat.
Ara l’espai de reflexió es veu ampliat amb un punyent thriller a la mallorquina. És ‘Guium o la ciutat dormida’, una coproducció del Teatre Principal de Palma, La Fornal Espectacles i Tau Teatre. L’obra, del dramaturg i actor manacorí Toni-Lluís Reyes, centra el seu focus en la complicitat amb la cleptocràcia que, durant molts d’anys de borratxera urbanística, han mostrat, per por, alguns funcionaris.
'Guium o la ciutat dormida' no ha aturat de rodar d’ençà que el 2015 va guanyar el Premi Micalet de Teatre. Dirigida pel director català Víctor Muñoz Calafell, està molt ben interpretada pel propi Reyes, Eva Barceló i Enka Alonso. L’acció se situa en un arxiu municipal d’un poble de Mallorca. Un dia en Pep, un dels seus funcionaris, apareix mort. Presumptament, s’ha suïcidat. El seu substitut, en Jordi, és un jove ple d’empenta obsessionat a continuar amb la tasca del seu antecessor: catalogar, analitzar i estudiar tota la documentació que va ser expropiada durant la guerra civil. Na Marta, la seva veterana companya de despatx, se’l mira amb recel.
En jubilar-se, na Marta és substituïda per na Fina, una al·lota que, com en Jordi, també té moltes ganes de menjar-se el món. Els dos segueixen, intrigats, la pista d’una nota trobada dins un llibre que havia deixat escrita en Pep abans de suïcidar-se. No acaben d’entendre què passa. Sembla que hi ha arxius que han desaparegut. La sorpresa arriba quan finalment descobreixen la investigació que tenia entre mans el difunt arxiver. Havia trobat informació relativa a la ubicació de Guium, una de les famoses ciutats romanes perdudes que citen les fonts clàssiques.
Tot, però, s’estronca quan en Jordi i na Fina topen de morros amb la crua realitat: damunt els terrenys de Guium s’hi està construint un macrocomplex hoteler amb camps de golf. Aleshores es proposen denunciar-ho als diaris locals. Però na Marta, l’antiga companya jubilada, coneixedora de l’escabrós assumpte, els treu la idea del cap. Aviat els dos joves funcionaris perden la innocència. Davant les extorsions que pateixen, comencen a lligar caps: en Pep ja havia volgut fer d’heroi i, en l’intent de denunciar, havia trobat misteriosament la mort.
Els protagonistes de 'Guium o la ciutat dormida' s’adonen dels perills que suposa trencar, a casa nostra, l’'omertà', la llei del silenci. Les coaccions fan que la valentia acabi mutant en silenci i resignació. Qüestió de supervivència. Som davant una obra teatral que qüestiona un model salvatge de creixement territorial que, a l’empara del turisme de masses, s’ha basat en la corrupció i l'especulació. La festa de la immoralitat.
Mai arribaren a saber quantes irregularitats urbanístiques no s’ha atrevit a destapar l’Administració per culpa del xantatge exercit per intocables grups empresarials. En una societat tan familiar on tothom sap qui es qui, encara pesa la xarxa clientelar entre els polítics i els seus valedors. La fidelitat per fer-se amb el botí de la roqueta sempre s’ha servit amb la fórmula de la religió romana ‘Do ut des’ (‘Et don perquè tu em donis’). És la nova fe de la corrupció. El 2005 el periodista Andreu Manresa féu la radiografia d’aquesta putrefacció en el seu llibre ‘Baleares, S.A’. Aleshores encara esperàvem l’actuació implacable dels fiscals.
Enguany el Govern ha posat en marxa la polèmica Oficina Anticorrupció, un complement –diuen– a la feina de la Fiscalia. Haurem de veure si els seus funcionaris trobaran l’altra urbs romana perduda, Tucis, i si, com passa a ‘Guium o la ciutat dormida’, no diran res per por a represàlies i continuaran, així, dormint sota els efectes de la forçada i insana indiferència.
La realitat esvera. Amb els detalls tan mafiosos que ens està regalant el cas Cursach, sembla que ja hem deixat de ser la ‘guillemfronteriana’ ‘Sicília sense morts’ per esdevenir definitivament la germana petita de Sicília. Ara només cal esperar que algun director s’atrevesqui a fer la pel·lícula o la sèrie del nostre particular ‘crematori’. La catarsi està garantida.