Purins i biogàs: maquillatge verd
Tornem a tenir un debat al voltant d’infraestructures que s’implementen al territori rural, en aquest cas la possible construcció de la central de biogàs més gran de Catalunya, que ocuparia unes 10 hectàrees de terreny agrícola de màxima qualitat al poble de la Sentiu de Sió. Escoltant la població que la rebutja (poblesvius.cat), sembla que tenen prou arguments per fer-nos dubtar del discurs oficial que considera necessària aquesta planta dedicada a generar gas a partir del tractament de purins d’explotacions ramaderes i d’altres residus. Argumenten falta de transparència i una insòlita rapidesa en la tramitació dels permisos que impedeix la informació i participació com cal de la població afectada; parlen de la desmesura del projecte, quinze vegades més gran que altres centrals similars que ja existeixen a Catalunya i sis vegades més gran que les que podem trobar en altres països d’Europa; dels beneficis que finalment acabaran en mans dels especuladors que controlen el fons d’inversió danès que finança part del projecte; d’una previsió anual de 21.000 camions amunt i avall pel territori; d’una xemeneia de 65 metres d’alçada... Però, a banda de tots aquests raonaments "tècnics", penso que, davant d’aquest projecte, com està passant en la majoria dels que venen impulsats per l’anomenada "transició ecològica", cal parar atenció en els adjectius de l'embolcall de presentació: circular, sostenible, renovable... i en qui l'ha embolicat.
Perquè el que tenim davant és un clar exemple de "maquillatge verd". El mantra que acompanya aquesta iniciativa —és un projecte d'economia circular que vol aportar solucions sostenibles als problemes mediambientals de la indústria porcina i generar energia renovable— és només una frase feta per no canviar res substancial. És prou evident que el fet de cremar purins i cadàvers d’animals d’un sistema porcí industrial sobredimensionat i globalitzat com el que tenim a Catalunya no resol el conjunt de greus problemes que genera. No només tenim la qüestió dels purins, també en tenim moltes altres que queden intactes: la desforestació pel conreu de soja a Sud-amèrica, el consum d’aigua d’aquestes produccions o les emissions que genera tot el sistema (alguns càlculs adverteixen que poden arribar al 20% del total de gasos d'efecte hivernacle a Catalunya). Com també queda intacta la no circularitat d’un sistema productiu lineal que continuarà començant en terres sud-americanes i acabarà igualment a la Xina, per molt que entremig tinguem una instal·lació per fer gas a partir dels purins.
La disfressa de "renovable" tampoc és vàlida. Tant el conreu de la soja a Sud-amèrica com els camps de cereals que tenim a casa nostra per a l’elaboració dels pinsos són monocultius majoritàriament dependents de fertilitzants minerals que acaben esterilitzant la terra i deixant-la infèrtil. De fet, si realment volem acabar amb els problemes de la indústria porcina intensiva, ¿no és més lògic reduir el nombre de porcs, que ja supera els 8 milions? La cerca de la veritable sostenibilitat i circularitat implicaria posar en marxa un pla d’acompanyament a la reducció de la producció de carn de porcí i que aquestes granges industrials puguin reconvertir-se en altres models productius com ara petites unitats ecològiques lligades a les produccions agràries pròpies del territori, com hem vist al recent Sense ficció en què es va presentar l’exemple de la finca Llavora a l’Empordà.
La mirada urbanocèntrica —tan pròpia de la nostra civilització— de qui impulsa aquest projecte no pren consciència que el que proposen és exterminar no només un espai, sinó també una cultura, unes pràctiques i una memòria en què ens podem emmirallar per inspirar les veritables transicions que cal emprendre per trobar les formes correctes de viure en aquest planeta. Em refereixo a saber-nos part de la natura i no els seus amos, a recuperar comportaments de comunitat, a la simplicitat... a una manera de viure que Vanesa Freixa defineix en el seu recent llibre com a "ruralisme".
Això ho han entès molt bé a França, com estem veient amb el desplegament de Les Soulèvements de la Terre, un moviment camperol i ciutadà capaç d’aglutinar en una sola acció 30.000 persones per aturar aquesta mena de projectes industrials i extractivistes. "Som la terra defensant-se a si mateixa", diuen. Potser aquest tipus d’accions és el que toca, si no volem "tenir una pel·lícula d’Alcarràs a cada poble", com diu la Plataforma Pobles Vius.
