L'alcalde Collboni i l'habitatge a Catalunya
Del 7 al 9 de juny es va celebrar a Barcelona l'ISHF (International Social Housing Festival), amb 2.000 participats procedents d’Europa i d’Amèrica, tots experts i expertes favorables a les polítiques públiques d’habitatge. Va ser l'ocasió per compartir i comparar les directrius polítiques actuals de països i ciutats, per exposar els reptes que cal afrontar i, també, perquè el model de Barcelona rebés molts elogis dels participats internacionals en conferències i debats.
I és que a totes les escales, malgrat la fragilitat actual, les condicions són prometedores. Just abans de dissoldre’s, per l’avanç de les eleccions generals, el govern de l’Estat va aprovar la nova Llei pel Dret a l’Habitatge, la primera de la democràcia, debatuda i preparada durant dos anys, i que vol atendre, tenint en compte el màxim de casuístiques, un problema que tantes complexitats i diferències territorials comporta. El tema més urgent era el de les anomenades zones de mercat tensionat, que comportava polèmica, com la que ha promogut el sector immobiliari pretenent que Barcelona no complia els requisits. Ja s'ha resolt.
A la Generalitat reneix la voluntat d’afrontar els problemes d’habitatge a tot el territori, i es pot esperar un fort estímul de l’arquitecta i experta Maria Sisternas, al capdavant de l'Incasòl, comptat amb els criteris que aporta la nova llei i els fons Next Generation, essencialment per a la rehabilitació.
A l'Àrea Metropolitana de Barcelona, l'IMPSOL ha reforçat la promoció habitatge, amb noves normatives, nous projectes que ara s’exposen a l’Espai Mercè Sala de l’estació Diagonal, i noves obres, algunes ben innovadores i reconegudes. A més a més, ja funciona HMB, Habitatge Metròpolis Barcelona, una housing association a partir de l’acord público-privat completat el 2020, amb l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB, CEVASA i Neinor. De moment ja ha arrencat el projecte de 4.000 habitatges de lloguer assequible en sòl de les ciutats metropolitanes.
A Barcelona, arran de la política del govern d’Ada Colau, comptem amb l’Observatori Metropolità de l'Habitatge (O-HB), que des del 2017 va aportant dades rigoroses sobre la realitat del mercat, la propietat i els llogaters; i la Càtedra Interuniversitària Barcelona d'Estudis d'Habitatge (CBEH), en rodatge des del 2021 per promoure la recerca, la formació i la difusió de treballs acadèmics sobre habitatge.
De totes aquestes innovacions en destaca la nova generació catalana de cooperatives en cessió d'ús, amb antecedents com Cal Cases a Santa Maria d’Oló (Bages), i obres que han obert camí com la Borda a Sants. De fetes i en projecte n'hi ha ara mateix unes 40 a tot Catalunya, i més de 20 només a Barcelona, que ha estat la ciutat que els ha donat més impuls, a més de Lleida i Sant Feliu de Guíxols, i comarques com el Vallès Oriental. Destaquen també els nous experiments d’industrialització de l'habitatge, per fer-lo més sostenible, de construcció ràpida i cost menor. I és que tenim una societat mobilitzada, des de la PAH, el Sindicat de Llogateres i l’Observatori DESC fins a tot el moviment, en expansió, de les cooperatives d’habitatge, que reivindica, proposa i reclama.
Pel que fa a Barcelona, descartat fa setmanes un tripartit d’esquerres (PSC, comuns i ERC), avui de conciliació impossible, i desbancat a darrera hora l’acord entre l'ERC de Xavier Trias i Junts, guanyadors a les urnes el 28 de maig, dos partits que mai han fet polítiques d’habitatge públic, cal saber què farà el nou alcalde Jaume Collboni, d’un PSC que va fer habitatge social amb Iniciativa-Verds, a veure si continua el Pla pel Dret a l'Habitatge (2016-2025), proposat pels comuns i votat pel PSC el 2016.
Estem en un moment d’incertitud i de perill de retrocessos provocats per la ultradreta, amb reptes gegantins: donar casa als sensesostre, erradicar l’infrahabitatge, reduir el nombre de desnonaments, rehabilitar els barris, ampliar un escàs parc públic d’habitatge, resoldre les dificultats dels joves per emancipar-se, regular l’increment dels lloguers –ja en nivells rècord– a causa de la pressió turística i l’eclosió dels lloguers de temporada; i molts més. Però, al mateix temps, tenim més eines legals i econòmiques que abans; estem en millors condicions que mai per acabar d’impulsar i consolidar polítiques públiques d'habitatge a Catalunya, recuperar el temps perdut i superar una endèmica insuficiència. No aprofitar la conjuntura per afrontar l’emergència habitacional comportarà perdre una oportunitat única, especialment per als nostres fills i nets, que, quan en siguin conscients i a mesura que ho visquin, no ens ho perdonaran.
