L'INE va donar l'any passat una previsió del creixement del parc immobiliari a l'estat espanyol en els propers anys: concretament, calculava la construcció de 217.000 habitatges nous cada any entre 2023 i 2027. Aquest creixement va lligat evidentment a un altre, que és el de la població: en els mateixos anys, l'INE preveu un augment d'1,8 milions de persones a l'estat espanyol, que arribaria el 2027 a una població de 49,3 milions de persones. Per cert: racistes i xenòfobs es poden posar tranquils, perquè aquest creixement es produirà a pesar d'una reducció dels naixements (en calculen 106.000 menys per any), compensat per l'arribada d'immigrants (483.000 a l'any).
Són xifres que obliguen a pensar com incorporar tots aquests nouvinguts en les degudes condicions (una feina urgent, potser la que més, de la nova conselleria de Política Lingüística és crear les facilitats perquè aprenguin i usin el català). Perquè és obvi que tota aquesta nova població es distribueix de manera molt desigual en el conjunt de l'Estat, amb una afluència molt major a les zones amb més dinamisme econòmic, és a dir, les zones turístiques. És a dir, Catalunya o Balears o el País Valencià, fortament saturades, en contraposició amb aquelles zones que es diuen buides o buidades.
La gran concentració de població és simètrica a l'abundància d'especuladors i fons voltor. A Balears, per exemple, segons una notícia de l'Ara Balears que recull les dades de l'Institut Balear de l'Habitatge (que es diu Ibavi, perquè van construir l'acròstic del seu nom amb el castellanisme vivenda), dels habitatges de lloguer, la gran majoria no estan en mans d'immobiliàries, sinó d'entitats financeres estrangeres, com Blackstone o Cerberus i les seves inacabables ramificacions en forma de filials, etc. El mateix succeeix, si fa no fa, a Catalunya. El lliure mercat entra en col·lisió d'aquesta manera amb el dret que té tota persona a viure en un habitatge digne i en un entorn natural ben cuidat. Un dret recollit també a la Constitució espanyola del 78.
El debat sobre l'habitatge hauria de tenir en compte la necessitat de tractar-lo, l'habitatge, com una política social i un servei públic, al mateix nivell que l'ensenyament o la sanitat. Això significa regular el mercat, certament. El marge, en comparació amb els països del mateix entorn, és ampli: l'estat espanyol té al voltant d'un 2,5% d'habitatge públic, en contrast amb la mitjana europea, que és del 9,3%, i del voltant del 20% als països avançats. En tot cas, qualsevol discussió sobre el tema convé que se centri no tan sols en la reparació de la feina que fins ara no s'ha fet, sinó també en l'anticipació i la planificació de l'allau demogràfica que encara queda per arribar. Altrament, els conflictes i el malestar social no faran més que anar, també, en augment. Si els partits democràtics, en particular els d'esquerra, no són capaços de fer aquesta feina d'anticipació, els que en trauran rèdit polític –amb tergiversacions, intoxicacions i mentides– seran els altres, amb tot el que això comporta.
