Habitatge, desconcert i desesperació
El cap de setmana passat va tornar a haver-hi mobilitzacions importants en unes quaranta ciutats de l'estat espanyol. És de raó que sigui així, perquè Espanya és un país que té l'habitatge digne (l'adjectiu, aquí, és substantiu) com un dret reconegut per la Constitució, de manera que els ciutadans que surten a manifestar-se per accedir a un habitatge no fan més que exercir un dret constitucional. Aquí s'hauria d'acabar la discussió i les soflames de suposats liberals (en realitat, especuladors i amics d'especuladors) que denuncien suposades dictadures bolivarianes o woke. Els ciutadans, insistim-hi, no fan més que reclamar l'exercici d'un dret constitucional, en un article 47 que diu el següent: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. És a dir, la Constitució no tan sols consagra i garanteix el dret a l'habitatge, sinó que preveu i insta els poders públics a prevenir l'especulació amb aquest dret. Per tant, la falsa discussió sobre què pesa més, si la consideració de l'habitatge com a dret o com a bé de mercat, queda també ja tancada en el text constitucional.
Fa uns dies, un reportatge en portada de The New York Times es referia a Barcelona com una “Ciutat d'esperances i llars perdudes” (aprofitant la similitud fonètica que hi ha en anglès entre les paraules hopes, esperances, i homes, llars). Il·lusionats, alguns hi van voler veure una impugnació del colauisme, però si es prenien la molèstia de llegir el text de la reportera Liz Alderman el que hi trobaven era la constatació dels resultats d'haver entregat la ciutat al turisme de masses i a la seva conseqüència directa, que és la pressió i l'especulació urbanístiques. Una ciutat d'un milió de persones per on passen en un sol any vint milions de turistes: una balearització de llibre, podem afegir. Això no ha passat durant el mandat d'un sol alcalde o alcaldessa, sinó durant les dècades posteriors al fenomen de les Olimpíades. Es va aprofitar aquell impuls per posar la ciutat a l'abast del diner fàcil, i del que això va generar en va participar tothom qui va poder, en l'àmbit públic i en el privat. De fet, encara avui hi insisteixen.
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya debatrà un decret sobre habitatge, amb la promesa en l'aire dels 50.000 pisos de lloguer social que va prometre Salvador Illa d'ara fins al 2030. Caldrà aprovar-lo amb el suport de l'oposició, i això voldrà dir fer equilibrismes per acontentar tothom sense satisfer ningú. A les Balears han tirat pel camí més bèstia i el que es va aprovar és un decret que desprotegeix tot el sòl rústic, i ara –amb el PP pressionat per Vox– volen fer el mateix amb el sòl urbà. Es pot reconèixer quan un model econòmic i social s'esgota pels gestos que fan els seus responsables polítics: de desconcert, i també de desesperació.
