Quan l’habitatge empobreix els infants
A casa nostra, parlar de pobresa és parlar dels infants. A Catalunya, 1 de cada 3 nens, nenes i adolescents es troben en risc de pobresa o exclusió social, una de les pitjors dades de la Unió Europea. Si bé des d’UNICEF Comitè Catalunya celebrem tenir a l’abast instruments com la Garantia Infantil Europea, l’Estratègia de Lluita contra la Pobresa Infantil i que el govern de la Generalitat situï aquest problema com a prioritari, això s’ha de fer realitat en els propers pressupostos.
A l’hora d’abordar la pobresa infantil hi ha un element cada vegada més crític: l’habitatge. Tothom té dret a gaudir d’una llar adequada, que respongui a les seves necessitats. I els nens i les nenes no en són una excepció. Un habitatge adequat no és només un sostre, és disposar d’un espai per al ple desenvolupament físic i emocional. Malauradament, la pujada dels preus, l’escassetat del parc de lloguer i d’habitatge públic, i el fet que sigui un bé d’inversió, sovint amb finalitats especulatives, provoca que molts infants i adolescents, i les seves famílies, es vegin empesos a viure amuntegats o en precari, en pisos insalubres o que no reuneixen les condicions bàsiques.
I no només això. El creixent cost de l’habitatge situa cada vegada més infants en la pobresa a causa del sobrecost que les famílies afronten per pagar-lo i que les obliga a retallar altres despeses fonamentals. Parlem de l’alimentació, la salut, però també de les sortides amb l’escola, les activitats extraescolars o la cultura i l’oci. Així doncs, l’habitatge esdevé clau a l’hora d’explicar la pobresa infantil, a la vegada que impacta de ple, i amb efecte dominó, sobre els drets dels nens i de les nenes.
Viure en un pis fosc, amb humitats, amb famílies senceres en una habitació, té efectes sobre la salut física dels infants. Alhora, els problemes amb l’habitatge generen malestars que minen la seva salut mental. Els nens i les nenes viuen amb estrès la possibilitat de quedar-se sense casa o pel fet de no tenir un espai propi –ni mental ni físic– per jugar o estudiar. Això pot generar conflictes a casa i problemes de criança, més orientada a mantenir la calma que no pas a forjar vincles. Problemes que també s’estenen fora de la llar. Haver de canviar constantment de casa impacta en la seva estabilitat i arrelament perquè els dificulta poder sentir-se part de la comunitat. I això ho viuen en un moment clau de la construcció de la seva pròpia identitat, cosa que comporta més marginació i discriminació. I també ràbia i desconfiança cap als adults i la societat.
En la tensió entre la idea d’habitatge com a mercaderia i l’habitatge com a llar, és la primera la que marca la pauta. I les conseqüències són la gentrificació, la segregació residencial i fins i tot l’endarreriment de l’emancipació dels joves, la maternitat tardana o la baixa taxa de natalitat. Revertir aquesta situació exigeix conèixer més la realitat de com i on viuen els nens i les nenes, i incorporar la perspectiva d'infància en totes les polítiques d’habitatge. Cal més inversió social en habitatge i augmentar-ne el parc públic, i també prevenir el sensellarisme posant l'atenció en els joves, especialment en aquells que han passat pel sistema de protecció.
És fonamental que tots els nens i les nenes que viuen a un municipi, amb independència de com visquin, estiguin empadronats, i que tots els ajuntaments garanteixin activament un empadronament lliure d’obstacles per accedir amb normalitat als serveis.
Alhora, és clau invertir en els equipaments i en un espai públic que promogui el joc i les relacions comunitàries i esdevingui un entorn protector i promotor dels drets dels infants. Perquè l’entorn ha de compensar allò que molts nens, nenes i adolescents no tenen a casa. Fer polítiques d’habitatge també és millorar els barris, pobles i ciutats amb perspectiva d’infància.
El temps dels nens i les nenes és ara: invertir-hi és una qüestió de drets i també una decisió intel·ligent. En depèn el seu avui, el seu demà i el de tothom.
