Habitatge: un motiu per a l’optimisme
L’escassedat i l’encariment de l’habitatge és un dels problemes més greus que afrontem com a societat perquè destrueix el consens social que ens uneix. Hi ha motius per al pessimisme i la raó és clara: tot problema complex exigeix un diagnòstic encertat i una avaluació realista de les teràpies, i en aquest cas no comptem ni amb l’un ni amb l’altra.
La política de control dels preus (declaració de zones tensionades, etc.) afronta els símptomes del mal –el preu–, però no la causa –l’escassedat d’habitatge–. Per aquest motiu, són mesures que afavoreixen els llogaters actuals, però no els que encara no ho són: els joves, els immigrants i qualsevol que tingui necessitat de llogar per primer cop.
Pel que fa a la construcció d’habitatge nou, ja he argumentat que fer-ho a la Barcelona metropolitana s’enfronta a una dificultat física: la falta d’espai. Ara bé, aquest no és el problema principal. El gran problema és que, com que ens manquen treballadors, la construcció massiva exigeix una incorporació de nous immigrants que, a la curta, agreujarà el problema perquè, abans de començar a construir, els immigrants necessiten habitatge. Ja ens vam passar els primers vuit anys del segle construint habitatges com desesperats sense solucionar res. Què ens fa pensar que aquesta vegada serà diferent?
Hauríem de ser conscients que en el fons del nostre problema hi ha l’augment de la població. La de la Barcelona metropolitana creix des del principi del segle a l'1% anual i és fàcil demostrar que crear habitatge per a una població que creix a aquest ritme exigeix un esforç inversor per sobre de les nostres possibilitats a curt termini.
La població no creix per raons demogràfiques, perquè la fertilitat catalana és baixa des del segle XIX i excepcionalment baixa (molt per sota de la taxa de reposició) des de fa cinquanta anys. Creix a base d'immigració; fins al 1975 a causa de la industrialització i des del 2000 ho fa fonamentalment pel creixement del turisme i, concretament, del turisme urbà. També hi ha expatriats i estudiants estrangers, però el seu volum, sense ser menyspreable, és més baix.
El turisme urbà té un doble impacte sobre l’habitatge: per una banda, atrau immigrants que en necessiten; i, per una altra, en redueix l’oferta perquè els turistes també en necessiten. En concret, a la ciutat de Barcelona hi ha més de 150.000 places turístiques legals, fonamentalment en hotels i habitatges d’ús turístics (HUT). El 2000 n’hi havia menys de 50.000. Les 100.000 addicionals s’han aconseguit, en una petita part, a còpia de construir hotels de nova planta, però fonamentalment transformant habitatge en hotels, apartaments turístics i HUT. A aquesta xifra cal afegir-hi l’oferta d’habitacions i habitatges realitzada il·legalment pels propietaris o per falsos llogaters motivats per la possibilitat d’obtenir uns ingressos extraordinàriament elevats.
Superada la pandèmia, el nombre de pernoctacions a Barcelona continua creixent, de manera que el 2024 es tancarà amb un rècord històric i res fa pensar que el creixement hagi de parar per si sol, de manera que el problema, aparentment, sembla que s’agreujarà indefinidament.
Afortunadament, el turisme està deixant de ser una activitat econòmica inqüestionable per part de la gent d’ordre. Ha costat canviar la mirada, però ha canviat. La prova és que ja l’any 2019 la Generalitat va autoritzar l’Ajuntament de Barcelona a implantar un recàrrec a la “taxa turística” de 4 € per nit, de manera que les pernoctacions als hotels de 4 estrelles han passat d'aplicar 1,1 € a 5,7 €. Per altra banda, el govern espanyol proposa augmentar l’IVA sobre els HUT del 10% al 21% sense que s’hagin sentit veus en contra importants.
Ara bé, aquestes mesures són poc més que placebo i la prova és que és impossible distingir l’impacte de la “taxa turística” en un gràfic que reflecteixi l’evolució del nombre de pernoctacions a Barcelona.
Tanmateix, l’Ajuntament de Barcelona –fonamentant-se en una disposició de la Generalitat– acaba d’anunciar una mesura amb un potencial extraordinari: l’eliminació de les 10.000 llicències d'HUT que hi ha a la ciutat. No vull pecar d’optimisme, però les conseqüències poden ser definitives. En primer lloc, per l’entrada al mercat en molt poc temps de 10.000 habitatges, i poca importància té si es realitza en forma de lloguer o de venda. Aquesta possibilitat eclipsa tots els plans –sempre fallits– de construcció de nou habitatge assequible que s'han anat anunciant els últims anys.
En segon lloc, els HUT representen un terç de les pernoctacions turístiques que es realitzen a la ciutat, de manera que eliminar-los pot representar un pas decisiu per reduir la dependència de l’economia de la ciutat respecte a aquest sector, una dependència que és del tot excessiva.
