Habitatge: resposta a Miquel Puig
Miquel Puig va publicar un article a l’ARA el 19 de juliol on posava en qüestió la política d’habitatge públic de lloguer sostenint que encareix el conjunt. Puig plantejava que una ciutat model amb 8 habitatges i 10 famílies en foragitaria 2, les més pobres; però que, si es fes habitatge social per a aquestes dues famílies, les famílies excloses serien les de classe mitjana (famílies 3 i 4), de manera que podrien decantar-se políticament per posicions reaccionàries. El model sembla coherent, però és estàtic, quan la realitat és més complexa i dinàmica.
Si la ciutat del model fos Barcelona, avui tots els immigrants del sector serveis viurien fora de la ciutat, i els expats tecnològics, dins. És segur que hi ha immigrants exclosos, però Barcelona exporta una mitjana anual d'11.500 ciutadans, tots de nacionalitat espanyola, des de principis de segle. De Barcelona també en marxen els estrats alts de població, tips de la pèrdua de qualitat de vida a la ciutat: van a la perifèria i a vegades més lluny, cap al Maresme, el Garraf o el Vallès, i alguns expats ja són a Girona. Aquest desplaçament de població ha desallotjat habitatges de menys qualitat i ha allotjat immigrants. Tot i que en els darrers anys a Catalunya hàgim passat a ser 8 milions de ciutadans, la major part de la gent ha trobat allotjament, tot i que no hem construït habitatge al mateix ritme. Només els sensesostre, una dura minoria, n’ha quedat exclosa. Durant aquest temps, hem convertit segones residències d’urbanitzacions de baixa qualitat en primeres residències.
Miquel Puig afirma que afegir habitatge públic podria ser una mala solució: podria resultar discriminatòria i tenir efectes polítics negatius. Però no necessàriament ha de ser així. Els destinataris de l’habitatge social poden ser les famílies més precàries (immigrants), però també els joves de les famílies de classe mitjana que no s’emancipen.
Si quasi tothom està sota sostre, afegir habitatges pot disminuir la pressió de preus, perquè es pot oferir un preu competitiu i reduir la pressió de demanda. Un efecte que segurament s'aconseguirà de manera reduïda, mentre no s’aconsegueixi absorbir la demanda dels joves no emancipats o la sobreocupació dels pisos d’immigrants; però l’efecte hi serà. Perquè si manca habitatge, allò que cal és construir-ne.
Vista la mobilitat i la unitat de tot el mercat, la prioritat del nou habitatge social s’ha de situar a la base: habitatge dotacional, mínim, de prou qualitat i millor dues unitats de 45 m2 que una de 90. La gràcia de tot plegat és que tenim indústria constructora, opcions de bonificació i subvenció puntual, i només ens manca sòl, el qual pot sorgir amb un millor aprofitament de les ciutats actuals i amb extensió urbana, cosa que demana mecanismes àgils a les administracions locals. La manca de sòl és la màxima dificultat, i demanaria crear administracions territorials a l’escala de 200.000 habitants i en tota l’extensió del país, siguin municipis, comarques o regions.
Tot això serà poc possible dins de Barcelona, on no hi ha prou espai i on es creen 9.000 llocs de treball a l'any, però ha de ser possible a la perifèria, la qual cosa plantejarà el debat d’una distribució equilibrada de l’activitat. El mercat immobiliari és plenament regional i, de vegades, d’escala catalana.
En síntesi, podem reaccionar socialment a un problema greu, que és d’immigrants i de joves, podem generar demanda per a la indústria constructora, podem fer que els salaris no s'hagin de dedicar en una proporció tan gran a l'habitatge (cosa que faria bé a la resta de sectors), i podem dotar-nos d’un parc públic a mitjà termini. Però caldria un fort lideratge polític, col·laboració publicoprivada i començar per un pla de xoc, al mateix temps que endeguem l’acció a mitjà termini.
Quin seria el pla de xoc? Habitatge mínim, sense costos extres (com ara aparcament), en sòl urbà en concessió, sobre espais aprofitats en una densificació ordenada, en gestió privada o social i amb subvenció puntual, per a garantir un lloguer assequible i una reversió de la inversió (i rendibilitat) a un termini prudent. Si en pocs anys vam fer una xarxa d’escola i una de salut, ara és possible una acció d’efectes estructurals en habitatge. De la mateixa manera que el model liberal de salut (USA) és més car i de menys servei que el socialdemòcrata o d’estat del benestar (Europa), ara ens toca definir una política de servei públic en habitatge. I, almenys a Catalunya, els sistemes universals d’educació i de salut es varen fer amb base social i no solament amb funcionaris. També aquí ens juguen, no solament un model social, sinó la mateixa competitivitat del conjunt de la nostra economia. Com tota política solvent, actuar consisteix a fer surf sobre les onades de la realitat.
I, finalment, és del tot legítim plantejar-nos si hem de limitar el desmesurat creixement de la població, més per raons de model econòmic que d’habitatge, i criticar un model de turisme banal on les anàlisis de Puig excel·leixen des de fa temps.
