Han canviat el meu país, Ucraïna, i també tothom que hi viu

14/05/2022
5 min

Primer el xiulet i un segon després l’explosió. Una vegada. I una altra. I una altra. Estava amagada en un refugi subterrani, però no era ben bé un búnquer: no tenia una porta d’entrada resistent ni un bon aprovisionament de queviures i aigua. Les parets eren de fusta i hi havia dos llits, si és que se’n pot dir així: un parell de mantes i unes cadires de fusta. Pertot arreu hi havia un escampall de carregadors de mòbil i roba militar: cascos i armilles antibales. Hi havia unes quantes galetes i rajoles de xocolata. Era la llar dels soldats ucraïnesos al front.

El soroll de l’artilleria es va intensificar. “Cada dia és igual”, em va dir alegrement Denis Gordiev, tinent de l’exèrcit ucraïnès. Acompanyada d’uns quants periodistes britànics havia arribat a Piski, un poble situat a uns nou quilòmetres de la ciutat ocupada de Donetsk, a l’est d’Ucraïna. Érem a finals d’abril i Rússia ja havia passat a la segona fase de la guerra: havia retirat les seves forces de les proximitats de Kíiv i havia redoblat els atacs a l’est.

“Intenten obrir-se pas i entrar”, ens va explicar amb calma el tinent Gordiev. “Primer ve l’artilleria i després els tancs”. Ens va servir un te.

Fa setmanes que vaig d’una banda a l’altra d’Ucraïna per informar sobre la guerra. He après que la guerra pot semblar molt metòdica quan es descriu amb paraules com “fases”, “ofensives” i “territori”, però no és gens metòdica. El front s’estén potser al llarg de 500 quilòmetres, a través del Donbass al sud-est fins a pujar a la ciutat de Khàrkiv, però ¿on s’atura la guerra? No hi uns límits clars on el conflicte s’acaba i es reprèn la vida normal.

He conegut gent que ha perdut tot el que tenien, dones amb criatures que no saben on anar, nens amb el cos mutilat que han vist la seva vida canviada per sempre. He entrevistat familiars de torturats i assassinats. He vist desplaçaments, ferits i morts a tot arreu on he anat, fins que he deixat de creure que a Ucraïna hi puguin quedar persones o llocs que no s’hagin vist afectats per aquesta guerra.

Rússia pot anar dient el que li doni la gana sobre “fases” i els seus objectius territorials, però han canviat tot el meu país, i també tothom que hi viu.

Uns dies abans de Piski ens vam aturar a Kramatorsk, una ciutat situada uns 95 quilòmetres al nord, on els bombardejos són una amenaça diària. Prop d’una setmana abans, un atac amb míssils va destruir la seva estació de tren i va matar com a mínim 50 civils, molts d’ells dones i nens; estaven esperant un tren que els evacuaria i els portaria al que pensaven, o esperaven, que seria un lloc segur.

“Era horrible -em va explicar un policia-. Cossos per terra sense mans ni cames. Tothom cridava demanant ajuda”.

Els policies amb qui vaig parlar van ser els primers a arribar al lloc dels fets. Mentre parlàvem, entre interferències es va sentir per la ràdio: “Atenció, totes les patrulles! Aneu al refugi. És un bombardeig”.

Quan corríem amb ells cap a un refugi subterrani, el soroll dels impactes s’anava acostant. Fins que no arribéssim sota terra no ens podríem relaxar amb te verd i humor negre.

Ara Pokrovsk, un parell d’hores al sud de Kramatorsk, és l’únic lloc on es pot agafar un tren per sortir del Donbass. Un tren mig buit hi passa cada tarda en direcció a l’oest d’Ucraïna. Però molts ja se n’han anat; els pocs que s’hi han quedat són massa grans o els fa massa por anar-se’n.

Abans de Kramatorsk vam ser a Zaporíjia, al sud. (Una de les moltes visites que vam fer a Zaporíjia.) Allà també es notava la presència de la guerra, sobretot pels ferits i desplaçats, però de vegades pels míssils de creuer. La gent fuig a Zaporíjia des de Mariúpol, situada més de 160 quilòmetres a l’est, on han mort unes 20.000 persones des del començament de la guerra, segons van calcular les autoritats ucraïneses a l’abril.

Vaig conèixer la Milena, d’11 anys, en un hospital infantil de Zaporíjia. Intentava escapar-se de Mariúpol en cotxe amb la seva família quan els van atacar els russos. Li van disparar a la cara. Quan la vaig veure, estava connectada a un respirador. Va obrir els ulls un moment, però de seguida va començar a ofegar-se i la van haver de sedar.

Al llit del costat de la Milena hi havia la Maixa, una noia de 15 anys. Passejava amb la seva mare prop de casa seva, a Polohi, una ciutat entre Zaporíjia i Mariúpol, quan a tres metres de distància els va esclatar un obús, que les va ferir a totes dues. La metralla li va destrossar el braç dret i li va fracturar una espatlla; li han hagut d’amputar la cama dreta per sobre del genoll.

La Milena es troba ara molt millor, però les cicatrius de la cara no li deixaran oblidar el que ha viscut. La Maixa fa la rehabilitació a Alemanya; ella tampoc podrà oblidar mai el que li ha passat. Als hospitals ucraïnesos hi ha molts més nens amb històries que no s’han explicat i que necessiten ajuda urgent.

Zaporíjia, Kramatorsk i Piski eren ciutats amb una cultura i personalitat pròpies. Abans de la guerra, quan pensava en Zaporíjia, m’enrecordava de Khortítsia, una illa molt bonica que hi ha al riu Dnièper, o del ZAZ Zaporojets, un cotxe icònic fabricat a l’època soviètica. Kramatorsk i Mariúpol eren les portes d’entrada al Donbass. Piski era un dels pobles més rics d’Ucraïna, amb cases elegants i cotxes cars.

Ara, quan penso en Zaporíjia, m’enrecordo dels esforços de la Milena per respirar i els dolors de la Maixha. Kramatorsk és l’horror de l’estació de tren. Piski és el tinent Gordiev amb la seva alegria i el seu te.

Quan érem a Piski, el tinent Gordiev ens va acompanyar a fer un recorregut per fora del búnquer, sense casc, i ens va ensenyar les armes enviades per Occident. Ens va explicar que els NLAW, o míssils antitanc lleugers, són molt fàcils d’utilitzar. Però en necessiten molts més. El seu armament consisteix sobretot en restes de l’època soviètica i còctels Molotov.

Després de Piski ens vam dirigir cap a l’oest en direcció a Dnipró. Al cap de tres dies el tinent Gordiev em va enviar un missatge de text: els russos intentaven altra vegada entrar a la ciutat. “Tot va bé -em deia, tan alegre com sempre-, però no ha sobreviscut tothom”. Tenien previst quedar-s’hi i mantenir la seva posició. I va afegir: “Rússia s’aturarà on l’aturem nosaltres”. Quan diu “nosaltres” vol dir Ucraïna.

A principis d’aquest segle Piski tenia, segons les dades oficials, 2.160 habitants. No sé quants n’hi havia abans de la invasió. Però els soldats ens van dir que, a finals d’abril, només hi quedaven 11 civils, la majoria gent gran. Una altra família se n’ha anat fa poc perquè un impacte d’artilleria els va destrossar la casa i va ferir alguns dels seus membres. A la porta encara hi ha un cartell que diu: “Aquí hi viu una família”, però ja no hi són. Espero que hagin trobat un lloc segur.

L’autora ha treballat a ‘BuzzFeed News’ i al projecte FinCEN Files, que va quedar finalista als premis Pulitzer del 2021.

Copyright The New York Times

stats