Ja no soc la Nena del Napalm

Em vaig criar en un poblet del Vietnam del Sud, Trang Bang. La meva mare deia que de petita jo era molt riallera. Fèiem una vida senzilla però no ens faltava el menjar, perquè la meva família tenia terres i la meva mare portava el millor restaurant de la ciutat. Recordo que m’encantava anar a l’escola i jugar amb els meus cosins i els altres nens del poble: saltàvem a corda i ens empaitàvem amb alegria.

Però tot va canviar el 8 de juny del 1972. Només tinc records inconnexos d’aquell dia terrible. Estava jugant amb els meus cosins al pati del temple quan, de sobte, un avió va baixar en picat i es va sentir un soroll eixordador. Després explosions, fum i un dolor atroç. Jo tenia 9 anys.

Per molt que corris, el napalm se t’enganxa i et fa unes cremades esgarrifoses i uns dolors que et duren tota la vida. No tinc el record d’arrencar a córrer i cridar: “Nóng quá, nóng quá!” (“Crema, crema!”). Però les imatges de les gravacions i els records dels altres demostren que sí.

Segurament heu vist la foto que em van fer aquell dia, quan fugia de les explosions amb els altres: una nena nua amb els braços oberts, cridant de dolor. Aquesta imatge, obra de Nick Ut, fotògraf sud-vietnamita que treballava per a l'Associated Press, va aparèixer a les portades dels diaris de tot el món i va guanyar el premi Pulitzer. Amb el temps es va convertir en una de les imatges més famoses de la Guerra del Vietnam.

Amb aquesta extraordinària fotografia el Nick em va canviar la vida per sempre. Però també me la va salvar. Després de fer-la, va deixar la càmera a terra, em va embolicar amb una manta i em va portar corrents on em poguessin donar atenció mèdica. Li estaré eternament agraïda.

Tot i així, també recordo que de tant en tant l’odiava. Vaig créixer detestant aquesta foto. Pensava: “Soc una nena. Estic nua. Per què el Nick va fer aquella foto? Per què no em van protegir els meus pares? Per què la va imprimir? Per què jo era l’única criatura despullada mentre els meus germans i cosins hi sortien vestits? Em sentia lletja i avergonyida".

Anaven passant els anys i de vegades volia desaparèixer, no només per les ferides –les cremades em van deixar cicatrius en una tercera part del cos i em causaven un dolor intens i crònic–, sinó també perquè havia quedat desfigurada, i això m’avergonyia i em feia angúnia. Procurava amagar les cicatrius sota la roba. Tenia una ansietat i una depressió terribles. Els companys d’escola es feien enrere quan m’hi acostava. Als meus veïns els feia pena i també, en part, als meus pares. Quan em vaig fer gran, tenia por que ningú arribés a estimar-me mai.

Mentrestant, la foto va esdevenir encara més famosa, i això em complicava cada vegada més la vida privada i emocional. A començaments dels 80 vaig participar en entrevistes inacabables amb els mitjans i en reunions amb membres de la reialesa, primers ministres i altres dirigents; tots ells esperaven trobar algun sentit a aquella imatge i a la meva experiència. La nena que corria pel carrer es va convertir en un símbol de l’horror de la guerra. La persona real s’ho mirava des de les ombres, tement que es descobrís que estava trencada per dintre.

Les fotografies capturen, per definició, un moment en el temps. Però els supervivents d’aquestes fotos, sobretot els nens, han de tirar endavant. No som símbols. Som humans. Hem de trobar feina, gent a qui estimar, comunitats que ens acullin, llocs on ens ensenyin i ens cuidin.

Fins que no vaig arribar a la majoria d’edat i em vaig exiliar al Canadà, no vaig començar a trobar la pau i complir la meva missió a la vida amb l’ajuda de la meva fe, el meu marit i els amics. Vaig contribuir a la creació d’una fundació i vaig començar a visitar països devastats per la guerra per prestar assistència mèdica i psicològica als nens que n’eren víctimes i infondre’ls, espero, confiança en el futur.

Sé què és que et bombardegin el poble i et destrueixen la casa; sé què és veure com moren els membres de la teva família i els cossos de civils innocents tirats pel carrer. Són els horrors de la Guerra del Vietnam immortalitzats en innombrables fotos i noticiaris. Per desgràcia, hi ha imatges bèl·liques pertot arreu, valuoses vides humanes fetes malbé i aniquilades avui a Ucraïna.

I també, tot i que són diferents, hi ha les imatges esborronadores dels tirotejos a les escoles. A diferència del que passa amb els conflictes llunyans, en aquest cas no veiem els cadàvers, però aquestes agressions són l’equivalent intern d’una guerra. Potser ens sembla insuportable la idea de difondre les imatges d’aquestes matances, sobretot les dels nens, però hauríem de tenir el valor de mirar-les. És més fàcil amagar-se de les realitats de la guerra si no en veiem les conseqüències.

No puc parlar en nom de les famílies d’Uvalde, però crec que ensenyar al món de primera mà les conseqüències d’un tiroteig ens farà obrir els ulls a una realitat espantosa. Hem de plantar cara a aquesta violència i el primer pas és mirar-la de prop.

Porto les conseqüències de la guerra gravades al cos. Mai t’oblides de les cicatrius, ni les físiques ni les mentals. Ara estic agraïda pel poder que té aquesta foto de quan tenia 9 anys, i també per la meva evolució personal. El meu horror –que amb prou feines recordo– ha esdevingut universal. Estic orgullosa d’haver-me convertit en un símbol de la pau amb el pas del temps. M’ha costat molt acceptar-ho. Però ara, cinquanta anys després, puc dir que estic contenta que el Nick captés aquell moment, tot i les dificultats que m’ha comportat aquesta imatge.

Aquesta foto sempre servirà per recordar la indescriptible maldat de què és capaç la humanitat. Tot i així, crec que la pau, l’amor, l’esperança i el perdó sempre seran més poderosos que qualsevol arma.

Copyright The New York Times