Què han signat ERC i el PSC (i ha aprovat el PSOE)

Faig referència al denominat finançament singular, que constitueix el segon punt de l’acord d’investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. 

En el seu dia em va sorprendre molt gratament que el PSC (amb la benedicció del PSOE) s’hi hagués compromès, però, després, m’ha sorprès no gaire gratament la confusió que han generat bona part dels qui l’han comentat públicament. Sovint s’ha afirmat que el PSOE no el complirà, i molt sovint que es tracta d’un acord confús i que tot dependrà de la seva concreció. La primera afirmació és una predicció perfectament probable que no pot discutir-se; la segona, en canvi, em sembla una solemne equivocació, perquè l’acord és molt clar.

L’acord consta de tres punts, cadascun dels quals mereix alguns comentaris.

1. La Generalitat recaptarà tots els impostos estatals. Es tracta d’un acord que admet pocs dubtes, tot i que la seva implementació no pot ser immediata perquè a la Generalitat li costarà dotar-se de la capacitat tècnica per executar-lo. 

Que és possible portar-lo a la pràctica ho posa de manifest no sols que els impostos estatals alemanys són recaptats pels lands, sinó que a Espanya ho fan –en els territoris respectius– unes diputacions tan petites com les d’Àlaba o Navarra. 

Tanmateix, atès el pes que tenen els cossos de l’Estat en la política espanyola, a ningú no se li pot escapar la transcendència que aquesta funció –tan nuclear– deixi de ser exercida per funcionaris de l’Estat. Fa dècades que el catalanisme reclama controlar la recaptació dels impostos, i l’acord és meridianament clar al respecte.

2. La Generalitat transferirà a l’Estat el cost dels serveis prestats per aquest als catalans, i ho farà “a través d’un percentatge de participació en els tributs”. La primera part d’aquest punt és de sentit comú i és idèntica als sistemes basc i navarrès. Pel que fa a la segona (el pagament es farà com un percentatge de la recaptació), s’hi ha volgut veure una diferència substancial amb els sistemes basc i navarrès. No hi estic d’acord. El que importa és l’import que la Generalitat haurà de transferir, el càlcul del qual no estarà exempt de desacords però s’haurà de fer amb la mateixa metodologia que es fa servir en els casos basc i navarrès. Que després aquest import es tradueixi en forma de percentatge només incidirà marginalment en l’import a transferir en els anys que transcorrin fins al proper recàlcul del cost. 

3. La Generalitat transferirà a l’Estat una quantitat addicional en concepte de solidaritat amb altres comunitats autònomes que serà explícita i estarà limitada pel principi d’ordinalitat.

La inclusió d’un import en concepte de solidaritat ha estat una constant en les propostes que el catalanisme ha anat fent en les últimes dècades, i el pacte fiscal d’Artur Mas, sense anar més lluny, l’incloïa explícitament. El que no havia estat mai delimitat amb claredat havia estat el seu volum, cosa que l’acord fa mitjançant el principi d’ordinalitat.

Certament, l’ordinalitat és un concepte elàstic, perquè el que estableix és que Catalunya no pot quedar, després de la transferència, pitjor que cap comunitat autònoma que hagi aportat menys, però no diu si ha de quedar una mica, bastant o molt millor. Per aquest motiu, sobre l’acord s’han abocat dues acusacions: que és ambigu i que pot donar lloc a abusos si el principi es porta al seu extrem més perjudicial per a Catalunya. Discrepo un cop més.

Suposem que el principi d’ordinalitat es portés a l’extrem que, després de les transferències de solidaritat entre les comunitats autònomes més riques i les més pobres, totes elles es quedessin amb el mateix import per habitant (tecnicisme per a iniciats: i per competències i esforç fiscal homogenis). Seria això inacceptable? Castells així ho pensa, ja que declarava a l’ARA que “l’ordinalitat podria complir-se i, tot i així, tenir un grau d’anivellament totalment abusiu, proper al 100%”. Ara bé, això és exactament el que passa a Alemanya, on els lands es queden, després de les corresponents transferències bidireccionals entre ells i l’Estat, amb la mateixa quantitat per habitant. 

Què representaria per a Catalunya aquesta interpretació extrema? Que hauria de quedar igual que la comunitat que està més ben finançada, que és Cantàbria. ¿Seria greu que la Generalitat rebés per habitant el mateix que la Diputació de Cantàbria? Les opinions són lliures, però el cert és que la Generalitat milloraria la seva posició respecte de l’actual en més de 6.000 milions d’euros per any, i ningú mínimament informat pot considerar políticament viable una millora superior en l’actual conjuntura. Com que la política és l’art del possible, no veig quin problema hi ha en aquest punt de l’acord.

Òbviament, que el Congrés dels Diputats voti una millora tan substancial per a Catalunya només és viable trencant el front que formen la resta de comunitats autònomes, i això exigeix obrir el model a aquelles comunitats tant o pitjor finançades que Catalunya, i molt en particular a València i Balears. 

En conclusió, el model és molt favorable per a Catalunya, però deixarà de ser singular o no serà.