Per què Harris i Trump no són el mateix
El món no espera ni Kamala Harris ni Donald Trump. Hi ha una transició global en marxa que s’està construint sobre uns Estats Units en retirada. Però aquest nou ordre internacional en plena transformació no serà igual si guanya Trump o si guanya Harris. D’entrada, canviaria la retòrica, el nivell d’imprevisibilitat i la por que desperten en els seus aliats tradicionals, que ja van tastar el menyspreu del líder dels Republicans durant el seu primer mandat.
Sempre s’ha dit que la política exterior no decideix unes eleccions nord-americanes, i menys encara quan ens trobem en un moment en què el lideratge global dels Estats Units està en declivi. Amb el Pròxim Orient en flames, cap dels dos candidats a la Casa Blanca es planteja qüestionar un suport polític i militar a Israel que és un element definitori, transversal i incondicional de la política exterior dels Estats Units. A més, tant Harris com Trump coincideixen en assenyalar la Xina com l’enemic principal que els desafia a nivell econòmic, tecnològic i geopolític. Trump ja va llançar una guerra comercial contra la Xina durant el seu mandat i ara anuncia que augmentarà la confrontació tecnològica i industrial amb Beijing. L’administració Biden, per la seva banda, ha mantingut l’estratègia proteccionista del seu predecessor, i Harris acusa la Xina i la seva capacitat d’influència de ser “la principal amenaça a la seguretat nacional”.
Però Trump i Harris no són el mateix. En un món cada cop més insegur, el retorn del republicà a la Casa Blanca agreujaria les incerteses globals, amb polítiques comercials punitives i disrupcions estructurals que afeblirien encara més la governança global, des de l’Organització Mundial del Comerç fins als acords contra el canvi climàtic. Serien uns Estats Units menys disposats a garantir la seguretat dels seus aliats. Per això a la Unió Europea i a l’OTAN ja comencen a pensar en plans de contenció o en possibles escenaris. D'una banda, la campanya de Trump ha tornat a la càrrega amb la pressió sobre els europeus perquè augmentin la seva despesa militar. De l’altra, Washington i Brussel·les han accelerat la concessió de 50.000 milions de dòlars en préstecs a Ucraïna, finançats també amb guanys procedents d'actius russos congelats, amb l’objectiu que es pugui fer efectiu abans de la presa de possessió del nou inquilí del Despatx Oval. Però tot plegat implica més pressió financera per a unes economies europees massa estancades.
La UE mira amb recel cap a l’altra banda de l’Atlàntic, sobretot, perquè té por de la seva pròpia realitat. Des de moltes capitals europees es tem que una segona presidència de Donald Trump acceleri la fractura d’unes aliances cada cop més afeblides, no només a nivell transatlàntic sinó també intraeuropeu. Més de dos anys i mig després de la invasió russa a gran escala d’Ucraïna, la fatiga de la guerra es va consolidant, a poc a poc, entre una bona part de l’opinió pública comunitària. Amb governs políticament precaris a París, Berlín o Madrid, es fa difícil imaginar una Unió Europea obligada a reforçar la seva autonomia estratègica des de posicions completament defensives i amb uns Estats Units alimentant l’ego d’algunes autocràcies pròximes.
A més, també hi ha una Europa que espera Trump amb els braços oberts. El candidat republicà –com ja va passar el 2016 amb la seva arribada a la Casa Blanca– reforça l’agenda de l’extrema dreta global. Hi ha una agenda ultraconservadora que travessa el continent americà de nord a sud i connecta directament amb les forces d’extrema dreta que cada cop tenen més capacitat d’influència sobre la Unió Europea.
“Guanyi qui guanyi, Europa s’haurà d’enfrontar al canvi de lògica que té lloc als Estats Units”, advertia fa temps el politòleg Cas Mudde en una entrevista al Cidob. “La diferència –advertia aquest expert en populismes– és que si Trump torna al poder al novembre el canvi serà abrupte i la UE es trobarà sola” en qüestió de molt poc temps. I aquest és un Donald Trump que sembla haver-se desempallegat de les mínimes veus discordants que li van reclamar una certa contenció durant el seu primer mandat.
El canvi d’ordre global no espera ni Harris ni Trump. Però aquesta Europa defensiva, obligada a reubicar-se geopolíticament, necessita saber si també s’haurà de defensar de la imprevisibilitat que governi a l’altra banda de l’Atlàntic.
