'A hateful election'

A mesura que s'acosta el 5 de novembre, els discursos d'odi dins la campanya electoral americana pugen d'intensitat. No és que sigui una sorpresa, però s'ha convertit en un mecanisme repetit arreu: amb la seva simplicitat, amb la seva violència indiscriminada, els discursos d'odi ràpidament dominen l'espai públic, condicionen el debat i arrosseguen els que hi participen. Vol dir això que Kamala Harris contesta les proclames de Trump amb altres proclames equivalents? No, però el que és segur és que Harris no fa la campanya que ella i el seu equip farien, sinó que en bona part es veuen obligats a anar a rebuf de les mentides i les provocacions de l'adversari. El problema dels discursos d'odi no és només (i no tant) el seu contingut, per ofensiu que pugui arribar a ser, com la seva capacitat contaminant. Empastifen només de treure'ls al debat públic, en especial a qui es troba en la situació d'haver-los de respondre.

Assistim a una tergiversació de la llibertat d'expressió que és perillosa perquè es tracta d'una de les llibertats fonamentals: fonamentals en el sentit literal, un dels pilars de la democràcia. I si la llibertat d'expressió és malmesa, la democràcia trontolla. No per conegut, el debat és menys endimoniat: en nom de l'humor (que tots estàvem d'acord que no ha de tenir límits) i de la llibertat d'expressió (ídem), un suposat comediant fa una actuació durant un míting de Donald Trump i descriu Puerto Rico com “una illa d'escombraries enmig de l'oceà”.

És evident que som davant d'un discurs d'odi, però com aturar-lo? Si se'l censura, immediatament l'autor (i, de la seva mà, el mateix Trump) es victimitzaran i encara en trauran, com a conseqüència, un rèdit polític. Podran presentar-se com a perseguits, com els valents que són castigats per dir el que tothom vol dir, però no gosa, com a víctimes del pensament únic, etc. Tot plegat també és fals, però entra amb gran facilitat dins una opinió pública que no només està desencantada amb la classe política sinó també predisposada a culpar-la dels seus ressentiments i fracassos personals. Un dels missatges bàsics del populisme, o de l'extrema dreta, és glorificar els individus com a guerrers i a la vegada desproveir-los de tota responsabilitat individual. És a dir: la culpa de tot el que em passa no és mai meva, sinó dels altres (immigrants, feministes, polítics, qui sigui). Però això sí, a la vegada que em declaro incapaç en tot, també em presento com un batallador, perquè soc capaç d'insultar, d'atacar, de ser incívic.

Tot plegat acaba formant una cosa pitjor que un estat d'opinió: crea un estat d'ànim en què preval una emotivitat confusa i desbordada, i en què la raó té tots els papers per enfonsar-se. Trump és la màxima expressió global d'aquesta manera de fer, i la seva victòria (ara que els votants ja no el voten com a novetat, sinó que l'han vist governar i han vist coses com l'assalt al Capitoli, entre moltes altres) voldria dir només que la democràcia (la Il·lustració) ha davallat un o dos esglaons més en un descens cap enlloc.