I per què ens hauria d’agradar el sadomasoquisme?

El cas de la persona amb discapacitat intel·lectual que va ser víctima de tortures i vexacions a Manacor fa unes setmanes ha generat una important polèmica amb relació a l’espinós tema del consentiment i els seus límits. Pel que ha anat transcendint, les primeres avaluacions psiquiàtriques confirmen que la víctima era conscient del que demanava i de les seves conseqüències. A partir d’aquí, hem pogut llegir a aquest mateix setmanari opinions d’experts en què afirmaven, entre altres coses, que en un cas com aquest un element determinant per entendre vàlid el consentiment ha de ser la consciència de saber si és o no moralment correcte el que es demana, afegint tot seguit que, amb caràcter general, no hi ha cap problema que a algú li agradi el sadomasoquisme, sempre que sàpiga gestionar-ho. Però, és així de senzill?

Al marge de la lògica conveniència de tenir un coneixement clar de les conseqüències de les nostres decisions, en molts de casos això no és suficient, ja que cal conèixer també la seva correcció moral. En aquest cas el més important no és el coneixement de cada un, sinó saber qui té la darrera paraula per decidir què és moralment correcte. Això ho podem veure, per exemple, quan algú es planteja donar un ronyó a canvi de diners, una pràctica que està prohibida a molts de països llevat que es faci de forma altruista. Això és així perquè les lleis d’aquests països ho regulen d’aquesta manera, però perfectament ens podríem demanar per què ha de ser així i quin sentit té que sigui l’opinió de la majoria de gent la que prevalgui en el que jo puc fer amb el meu ronyó. Si no faig mal a ningú, no hauria de ser només cosa meva?

Sabem, però, que la llibertat sense restriccions genera dubtes sobre fins on es pot arribar en segons quins casos, com quan hem de decidir si s’ha de permetre l’exercici de la prostitució, la legalització del suïcidi assistit o com hem d’actuar davant un cas com el de Manacor.

El problema de fons és que a la nostra societat s’ha renunciat a la idea que hi ha conductes correctes o incorrectes per se, amb independència del que pensi la gent, renúncia que ens encaixona en la dialèctica de donar per bo el dictat de la nostra voluntat o haver de sotmetre’l a la decisió de la majoria. Sovint es parteix de l’error de pensar que acceptar un ideal moral superior –tant se val ara si ens referim al que podem trobar a la Bíblia o a la Grècia clàssica– ens limita la llibertat, quan el que fa és permetre orientar les nostres decisions cap a una vida plena, a la vegada que ens ajuda a discernir allò que és correcte del que no ho és.

Rebutjar la possibilitat d’un ideal moral transcendent, en canvi, ens duu a una falsa sensació d’alliberament que amaga una existència moralment desorientada. I això provoca, entre altres coses, que ens costi poder donar raons convincents de per què, per exemple, pot ser un greu problema per a la societat que a la gent, en lloc de llegir un llibre o passejar, li agradi més el sadomasoquisme, encara que ho sàpiga gestionar.

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració