Hauríem de morir dormint

M’he llegit d’una tirada Los parques de atracciones también cierran, el llibre d’Ángeles Caballero; una periodista que escriu de manera directa, neta i sense adorns. L’autora conta els orígens humils dels seus pares a Getafe; els dibuixa amb llums i ombres i incorpora la seva figura i la de la seva germana a l’estampa familiar. Dotada per al costumisme i l’humor, sense caure en el cinisme, Caballero descriu el trànsit en el qual els pares passen a convertir-se en fills dels seus propis fills; així ens explica la seva experiència havent-se de fer càrrec d’uns ancians als quals la força (física i mental) els queda ja molt lluny.

No hi ha lament ni una recerca de compassió en el relat de la periodista, només el testimoniatge –amb una veu potent i fresca– d’aquesta deterioració inevitable i el desgast que suposa per al que cuida. Un acaba de llegir el llibre i és impossible no mirar-se en el que planteja, en la possibilitat que la vida et tingui preparat un final així per als teus progenitors. Per a ells, perquè és el que tens més a prop i més present; perquè evites pensar en com pot ser la teva pròpia mort. I sent ateu no tens ni la religió per implorar que els qui et van engendrar durin molts anys amb bona salut i que, quan els arribi la seva hora, el final sigui ràpid i sense sofriment. Tots hauríem de morir dormint; fer una plàcida migdiada i no despertar. Abrigallar-te amb l’edredó una nit d’hivern i despertar ja gelat.

Aquí tenia jo la ment quan obr el navegador i em suggereix una entrevista de Debbie Harry, la vocalista de Blondie, amb un titular que sintetitzava la següent cita: “No negaré que envellir és dificilíssim. Has de ser molt fort. No és una cosa apta per a covards. No ho és. Especialment, si el teu físic i la seva evolució ha estat molt monitorat, com és el meu cas”.

I ja no sé si la meva consulta sobre els horaris del Mallorca Live Festival, on Blondie liderava la primera jornada, o les lectures de les entrevistes a Ángeles Caballero m’han portat, de nou, a la vellesa.

No puc estar més d’acord amb Harry, aquesta és la veritat, però l’alternativa no té marxa enrere. En el millor dels casos, et fiques al llit i fi de trajecte. En el pitjor, pots acabar tenint el final dels pares de Los parques de atracciones también cierran. Val més no queixar-se.