He somiat amb Rubiales

Tinc un somni i és aquest: som al judici pel cas Rubiales. El jutge dicta sentència i resulta que sí, que allò que va passar (segons el Codi Penal) és agressió sexual, però només li imposa una multa de deu mil euros, perquè de coaccions (segons el Codi Penal) no n’hi ha. Ell somriu, alleugerit, s’ha fet justícia, no haurà d’anar a la presó, s’ha acabat el malson. De seguida engega el mòbil, que treu fum. Hi ha missatges de la família, dels amics, dels de la feina (on no tornarà) que celebren que no hagi estat condemnat a la presó per aquella bogeria. El seu cunyat també el felicita, però lamenta la multa, que considera exagerada. Ell somriu i, furtivament, que encara són a la sala, li escriu: “Me hubiese salido más barato irme de putas, jeje!” I de seguida el cunyat li contesta: “Pues sí, con diez mil euros, no un piquito, sinó cien, macho, y con champán”.

Tothom s’aixeca. Els periodistes li fan fotos. Però ell vol anar, corrents, cap a l’advocada, per donar-li les gràcies. Està eufòric. Sa senyoria passa pel seu costat i ell s’agafa la carn d’olla en senyal de victòria. Tot seguit, salta, alegre, entre els bancs. On és l’advocada? On és? Li vol donar les gràcies. Ah, allà! Discreta, posa en ordre els papers, els desa a la cartera de pell. L’acusat i ja sentenciat corre cap a ella. Agafa embranzida i salta als seus braços. Després, de nou a peu dret, li agafa les dues galtes amb els palmells. “Un piquito?”, exclama. Perquè no vol que ella estigui trista per la multa. I, tot seguit, li estampa un petó sonor als llavis.