Ens hem convertit en conillets d’índies digitals
Un grup de mares i pares del Poblenou de Barcelona, entre els quals em trobo, vam engegar fa un mes una iniciativa (Adolescència lliure de mòbil) que té per objectiu ajornar l’arribada del mòbil a la butxaca dels nostres fills. Si aquesta iniciativa s’ha estès com la pólvora mitjançant un canal amb més de 10.000 famílies interessades i 154 grups territorials organitzats ja a tot l’estat espanyol, és perquè constatem que ens hem equivocat com a societat. Hem naturalitzat el fet de donar un telèfon intel·ligent als nostres fills en el pas de primària a secundària, una edat en què la gran majoria ni hi estan preparats ni el necessiten. Segons dades de l’INE, el 85% dels nens de 12 a 14 anys tenen un telèfon propi. I hem arribat a aquest punt, després d’anys, perquè crèiem que la tecnologia era neutra. Com a societat hem confiat cegament en les bondats de la innovació tecnològica sense avaluar amb cura les seves conseqüències pel que fa a la salut mental o l’impacte social.
Això em porta a fer una reflexió més profunda sobre la tecnologia digital, el mòbil i el principi de precaució. Per quina raó deixem que la tecnologia digital, un cop desenvolupada, surti al mercat sense avaluar-ne l'impacte? És que potser pensem que la tecnologia digital és innòcua i no demana el mateix tipus de control que, per exemple, una tecnologia de salut? Posem per cas una empresa farmacèutica que vol comercialitzar un medicament nou. Aquest haurà de passar per un seguit proves: fases d’avaluació preclínica i clínica, tests i agències reguladores que permetin demostrar, no només la seva utilitat, sinó que no suposa cap mena de perill per a la salut pública. Un procés que pot arribar a ajornar-ne la comercialització fins a 10 anys. Fixem-nos què ha passat amb una tecnologia com la de l'smartphone, que va iniciar la seva comercialització el 2007. Els darrers anys comencem a tenir metaanàlisis comparatives que relacionen, encara que tímidament, l’excessiu ús de telèfons intel·ligents amb un volum cerebral reduït i activacions alterades (Lin, Hsiu-Man et al., 2022). Aquests estudis són concloents? Queda feina per fer. Podríem haver-ho previst? Era difícil. Però haver tingut en compte el principi ètic de precaució ens hauria portat a fer una bona avaluació dels riscos abans de la seva sortida al mercat. Si no fem això, amb cada nou gadget tecnològic que aparegui ens veurem en poc temps apagant focs, esquinçant-nos les vestidures i abocant generacions senceres a fer de conillets d’índies digitals.
Alguns argumentaran que no es pot frenar el progrés tecnològic. Com que tinc seriosos dubtes que progrés tecnològic impliqui sempre progrés humà, com a mínim baixar el ritme de la innovació digital ens permetrà desaccelerar les nostres vides. Es tracta de frenar per anar una mica més sobre segur i així assumir allò que realment ens resulta positiu de la tecnologia, a poc a poc, a un ritme antropològicament digerible. La fascinació que ens produeix la tecnologia s’amaga darrere d’aquesta ceguesa que ens impedeix veure que tota innovació ha de ser avaluada en totes les seves conseqüències.
El darrer exemple el tenim en el cas de la mal anomenada intel·ligència artificial. En la carrera de les quatre grans empreses pel seu desenvolupament, ser el primer a sortir al mercat era clau. D’un dia per l’altre tots manegàvem softwares generadors de text i d’imatge. Però, ¿algú ha avaluat quines són les conseqüències de posar directament a les mans de la gent, dels governs i de les empreses, una tecnologia no testada abans, l’abast de la qual no coneixem i que com han advertit molts experts pot tenir unes conseqüències majúscules en el camp de la democràcia, la comunicació, la vida social o l’augment de desigualtats?
El principi de precaució és una bona resposta ètica, política i jurídica a les situacions d'incertesa. Res és tan urgent en el camp del desenvolupament digital que no pugui esperar una avaluació prèvia. Potser ha arribat el moment de plantejar-nos que per als ginys tecnològics no n’hi ha prou amb educació o formació un cop aquests estan circulant entre nosaltres, sinó que molt abans ens calen agències que n’avaluïn l’impacte, comitès ètics on experts en salut, psicologia, educació i dret en puguin preveure les conseqüències més negatives i assajos que ens assegurin que els riscos són controlats. Sí, fins i tot a costa d’augmentar la burocràcia o fer-nos feixucs. Caldrà crear uns mecanismes d’avaluació d’impacte de les noves tecnologies digitals molts semblants als que ja funcionen en el món de la salut.
