Si hem deixat de fer peu

De poetes que han anat i van a abeurar-se a les deus del bosc, que canten la mar de l’amor i de les mares, que metaforitzen el curs dels rius o s’embadaleixen amb el propi reflex en un llac n’hi ha hagut milers i n’hi ha, encara. Però l’accés a les meravelles aquàtiques del nostre planeta és més difícil cada cop, pels usos i transformacions que els humans hem anat fent dels recursos hídrics de la Terra, i de la terra mateixa. Així, la darrera mereixedora del Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia en català, la palmesana Marina de Cabo, publica un recull de poemes que observen, escolten i, d’aquesta manera, profetitzen des d’una de les nostres construccions artificials vinculades a l’aigua més contemporànies: la piscina.

Els números impressionen: a les Balears (que, entre les quatre illes sumen devers 1.200.000 residents) hi ha més de 70.000 piscines legals, que ocupen més de 370 Ha de terreny (urbà o rústic requalificat) i evaporen més de 16 milions de litres d’aigua cada dia. Dividint-ho ràpidament, ens surt que tocaríem a una piscina per cada 17 persones, si fossin piscines públiques –però és que sumant les públiques i les dels hotels no arribem a 3.000, cosa que vol dir que la grandíssima majoria són piscines de les quals pot fer ús només una ‘unitat familiar’.

L’invent de la piscina ja agradava als grecs i els romans, que construïen safarejos o termes, per exemple, aprofitant les fonts i les precipitacions. A mitjan s.XIX, els britànics –grans amants dels banys ‘de salut’– es van aficionar a les piscines cobertes per nedar i fer esport, i el 1896, quan els Jocs Olímpics van incorporar la categoria de natació, la dèria d’excavar piscines es va escampar. Van ser els estatunidencs, però, que van definir el concepte de piscina pública l’any 1936. Ells sempre tan 'democratitzadors', van voler construir la primera piscina urbana pública a Nova York, per tal que els habitants de qualsevol classe social s’hi refresquessin, relaxessin o socialitzessin (Nota: van ser piscines segregades fins als anys 50). Vet aquí que n’hi va haver que van abraçar la idea sense voler abraçar els veïns i, fent sonar la bossa, es van inventar la piscina particular, que, ràpidament, es va convertir en un símbol inequívoc de luxe i estatus i va proliferar a les urbanitzacions-dormitori dels EUA.

Marina de Cabo relata com, als anys 1970, durant una greu sequera a Califòrnia, es va desencadenar l’auge dels monopatins, que aprofitaven les piscines buides. Enguany, a Catalunya, s’ha decretat que les públiques només s’ompliran quan es considerin 'refugi climàtic'. A les Balears ha plogut una mica més, però si no aquest any, el vinent, ens haurem de plantejar seriosament la tragèdia que suposa la manca d’aigua no salada –i l’altra, que és igualment penosa: la manca de terra per a conrear. Què en farem, nosaltres, dels més de setanta mil rectanglets de ciment eixut? Nous escenaris per al Rock’n’Rostoll? Dessalinitzadores ‘familiars’? O potser els seus propietaris les reconvertiran en horts semiurbans, omplint-les de terra fèrtil duita de fora?

A les mateixes illes on teòricament toquem a una piscina entre disset, el sòl rústic no urbanitzable és el tercer més car de tot l’Estat, per la qual cosa és quasi impossible d’embarcar-se en projectes d’agricultura, i plantar un hortet arriba a ser un luxe; mentre que el 80% del que bevem i mengem ve de fora de les Balears, i la meitat de les residents hem de fer equilibris i malabarismes per no quedar sense aire un mes normal, sense imprevistos. Avui, habitar aquestes illes (i aquest món nostre, de fet) és habitar un territori “entre l’exclusivitat i la fantasmagoria”.

De qui són, doncs, les 70.000 piscines? A banda dels turistes milionaris, tenen uns altres ocupants. Els últims cinquanta anys, arreu de l’Estat espanyol, els neoliberals han anat replicant la idea d’aquell retall de somni americà. L’assaig de Jorge Dioni, La España de las piscinas, explica ben bé com la urbanització del sòl rústic ha transformat la manera d’entendre el món, les aspiracions i la ideologia de milions de persones. Marina de Cabo ho escriu, xarrupant del cinema: “Dustin Hoffman va a la deriva / sobre el matalasset negre. / La seva deriva és un líquid / privat, hidrosfera artificial, / el temple estival del seu estatus, / el cisell que fragmenta ètica / i estètica a finals dels seixanta. (...) / Al fons de la piscina s’espera / a si mateix en vestit de busseig, / arpó en mà”. 

La poeta assenyala uns éssers que ja no es passegen amb un càntir a les mans, sinó arrossegant un enfilall de morts. Deixar de fer peu és emocionant, però gaire estona ens ofeguem, i no trobarem un punt de suport al fons per sortir a alenar, quan ja no n’hi hagi, de terra: “Les seves ales seran mortalla. / Tres grapats de quina terra sobre quin taüt”.