Com hem impulsat l’extrema dreta
El discurs reaccionari històricament ha explotat el filó argumental de la demografia. La davallada de la fecunditat, l’envelliment de la població, la immigració i, més recentment, el despoblament rural han estat utilitzats com a coartada que permetia desplaçar les causalitats de l’economia a la demografia, de les constriccions estructurals als comportaments individuals, i amb aquests al camp dels valors. L’emmarcament d’aquests fenòmens demogràfics ha pres la forma de metàfores: “Suïcidi demogràfic” per la davallada de la fecunditat, “Hivern demogràfic” per l’envelliment, “Gran reemplaçament” per les migracions i “L'Espanya buidada” pel despoblament rural. La síntesi de la problematització d’aquests fenòmens demogràfics en metàfores té l’avantatge de la seva capacitat persuasiva i efectivitat mediàtica, degut al seu component creatiu, eloqüent i sorprenent, que facilita acaparar titulars. Les metàfores actuen, doncs, com a píndoles informatives, d’un gran efecte emotiu i, per tant, amb poder de mobilització, i enquadren tot el debat en el marc del discurs de la involució.
En el cas d’Espanya, després de la Gran Recessió, l’ús de la demografia com a coartada va ser impulsat institucionalment a la Galícia d’Alberto Núñez Feijóo i va esdevenir en paral·lel un clàssic de l’argumentari de Vox, seguint l’onada neoconservadora i d’extrema dreta que ha escombrat el món i bevent particularment de fonts franceses. El tret de sortida el va donar l’aprovació el 2012 del Pla per a la dinamització demogràfica 2013-16, horitzó 2020, que va adoptar el concepte d'hivern demogràfic com a motiu central en la justificació d’una política natalista per contrarestar l’envelliment, seguit de la creació el 2016 d’un Observatori Gallec de Dinamització Demogràfica. Iniciatives que van convertir Galícia en el laboratori del natalisme a Espanya. Com a conseqüència de l’èxit de l’experiència gallega, el 27 de gener del 2017, sota el mandat de Mariano Rajoy, es va crear el Comissionat del Govern davant el Repte Demogràfic, centrat en la lluita contra el despoblament rural (tot i que també té en compte l’envelliment i les migracions). Amb el creixement electoral de Vox, aquestes iniciatives s'han estès a les comunitats autònomes en què governa el PP, especialment en aquelles en què compta amb el suport de Vox. Aquest és el cas d'Andalusia i la presentació de la seva Estratègia davant el desafiament demogràfic, amb l'afegit de família a la conselleria de Salut; l'anunci el 2021 de la política natalista impulsada a la Comunitat de Madrid, o la declaració de Castella i Lleó com a “regió maternal” el 2022. No cal dir que aquestes polítiques persegueixen més afavorir les associacions afins ideològicament i desmantellar les polítiques públiques progressistes que efectivament canviar unes tendències demogràfiques, en molts casos irreversibles. El resultat més palpable ha estat crear opinió i utilitzar fons públics per a la subvenció d’associacions ultracatòliques i reaccionàries, que promouen la lluita contra els drets reproductius, neguen la violència masclista, carreguen contra el moviment LGBTQ+ o estigmatitzen la població immigrada.
La immigració i el gran reemplaçament han pres un especial protagonisme en el discurs de Vox, Aliança Catalana o Som Identitaris en la recent campanya electoral del 28 de maig. L’argument compartit té arrels que es remunten a finals del segle XIX en el cas francès i a principis del XX en el nord-americà, però la font més recent és l’obra de l’escriptor francès Renaud Camus Le Grand Remplacement, on recull una teoria de la conspiració segons la qual hi ha un complot per substituir la població francesa, europea i blanca, per població immigrada, majoritàriament d’origen africà i musulmana. Es justifica parlant de “colonialisme invers”, de la necessitat d’una nova reconquesta, i de la minorització de la població autòctona que justifica l’ús de la violència contra la població immigrada. El feminisme, l’antiracisme i els experts, en general les esquerres, són presentats com una mena de cinquena columna que afebleix la pàtria. En el millor dels casos se’ls acusa de “bonisme”.
Són moltes les causes que expliquen l’ascens de l’extrema dreta. Entre elles hi ha la ineptitud d’una esquerra que ha oscil·lat entre lliurar-se al discurs neoliberal i el retorn al dogmatisme. Però una de les raons cabdals ha estat la lepenització de les classes populars. Les metàfores demogràfiques i les tesis que les acompanyen han constituït una peça clau per a l’acceptació del discurs de la involució, per l’extensió de la por i el ressentiment que està capitalitzant l’extrema dreta espanyola i catalana.
