El que hem perdut

Llegim que Educació avaluarà “si cal prohibir del tot els mòbils a totes les etapes educatives obligatòries, també a l'ESO”. La comissió avaluadora també “haurà d'analitzar si cal restringir les pantalles a l'etapa d'educació infantil (dels 3 als 5 anys)”. Ja els hi dic ara: sí, que a casa no el deixaran.

Les pantalles són un perill no pels moltíssims avantatges que suposen, sinó pel que substitueixen. Els llibres i els llapis i papers, per començar. La presa de decisions literàries no té res a veure si escrius a mà o si ho fas a màquina. Es tracta de lleugeresa (aquest personatge es dirà Ramon, i si no m’agrada, amb dues tecles ho canviaré) o bé reflexió prèvia (¿com m’imagino que es dirà aquest personatge?). És com escombrar o passar l’aspiradora. Escombrar fa que vegis, clarament, com s’omple el recollidor. És com cavar o passar el motocultor. Fer allioli a mà o amb el minipímer. Encendre el foc amb branquillons i diaris o amb pastilles.

Què substitueix el mòbil? La memorització dels telèfons; les ratllades de bolígrafs a l’agenda; el rellotge i preguntar l’hora als passavolants; les notes a la taula de la cuina; la música en un reproductor; anar a la biblioteca a consultar l’enciclopèdia; envejar els que tenien enciclopèdia a casa; llegir un llibre al llit; llegir un còmic al vàter; llegir una revista a la banyera; provar d’endevinar quina cançó sona; no estar localitzable; portar una mà buida, pel carrer; la gestió de les notícies, que ara arriben al moment, i sobretot les converses incòmodes d’ascensor, que ara ja no calen, perquè tothom, tothom a l’ascensor mira el mòbil, i l’avorriment, aquesta paraula del tot en desús, que cap nen del món diu perquè és pecat avorrir-se i no es pot permetre de cap manera.