Hermenèutica vital

Que la vida, i les sentències judicials i ordres de crida i cerca, depenen molt de l’ítem últim que hagi de rebre son arbitri, és una veritat que hom coneix des dels temps de Ramón de Campoamor. El poeta romàntic espanyol, gens sospitós d’independentista ni reaccionari, ja ens avisava en un dels seus poemes més famosos que el món era traïdor i que res era veritat ni mentida perquè “todo –deia el seu jo poètic– es según el color / del cristal con que se mira”. Aquests versos expliquen que l’autor va comprar a un mercader una llanterna que havia pertangut a Diògenes –el de la síndrome– i la paradoxa del vidre famós compareix quan, en mans del filòsof, la llanterna només il·lumina foscor, mentre que en mans del poeta tot és llum i joia, la qual cosa el porta a col·legir que en aquesta vida tot és qüestió de perspectiva. Si canviau Diògenes per jutge Llarena, tothom entendrà l’analogia. I que quedi clar de bell antuvi que és només una llicència poètica. No m’agradaria haver d’acabar declarant a l’Audiència Nacional per un doi així.

Si seguim amb la metàfora lumínica, aquesta setmana de passió ens ha regalat un munt d’exemples per poder entendre que el nostre futur com a ciutadans lliures penja d’un fil fràgil anomenat hermenèutica. Per exemple, hem confirmat que els llaços grocs són merda canera. Qualque ‘illuminati’ sortit d’un mal capítol de Dan Brown ha fet circular per les xarxes que WhatsApp havia creat l’emoticona del llaç groc en solidaritat amb els presos polítics i instaven fefaentment l’empresa a retirar-lo. Des de l’‘Afrenta de Corpes’ al 'Cantar de Mío Cid', no s’havia conegut un atac tan gran a l’honra d’un país i entre certs sectors l’odi al color groc s’ha escampat com una taca d’oli. Com que mai has de deixar que la veritat t’espenyi una bona hòstia –i ja em perdonareu aquest llenguatge en Setmana Santa– a la cara d’un independentista, ningú s’ha molestat a contrastar que hi ha altres causes que també tenen aquest símbol com a icona reivindicativa. I encara que els presos catalans fossin els únics, no tenen dret a tenir un emblema perquè la comunitat que els defensa pugui expressar el seu plany amb només un dibuix? Queda palès que la policia del pensament que preconitzaven Orwel, Huxley i companyia fa temps que viu entre nosaltres. Amb la #PrimaveraCatalana a les portades de tots els diaris espanyols i internacionals, hom ha recuperat el terme 'kale borroka' per definir la seva resistència. Quan jo era petit, els polítics que sortien per la tele fora comandament a distància de ca nostra es feien un fart de dir que “sense violència” tot era possible àdhuc negociable. Fa mesos que hem comprovat que no era més que un eslògan, talment el d’‘Hacienda somos todos’, quan l’afectada fou la infanta Cristina i que tot fa brou a l’hora de desacreditar l’‘enemic’.

Emperò no només a la pell de brau tenen fòbia a certs colors. A ca nostra, Mateu Capellà, el gerent dels Serveis Ferroviaris de Mallorca, ha avisat a un treballador que no pot lluir un llaç groc perquè, segons deia la carta que li ha enviat, “els símbols com llaços o plaques no formen part de l’uniforme reglamentari i obligatori de l’empresa” i podria ser motiu de sanció. M’agradaria saber què hauria dit el PSIB (i perdonau-me del rodolí) de Francina Armengol si aquesta carta hagués arribat en temps de José Ramón Bauzá. Ai, els vidres de les ulleres d’aquells que ens comanden! Al final, serà veritat que tot depèn del costat de l’hemicicle on et toqui estar assegut.

P.S. Dijous Sant vaig entrevistar al 'Fons d’Armari' d’IB3 Ràdio el portaveu de Valladolid Diversa, el grup que va muntar la primera processó obertament LGTB de l’Estat espanyol. Quan li vaig telefonar per fer-li la prèvia, em va demanar que per favor l’entrevistàs en català, que era fan de la sèrie 'Merlí' de TV3 i que n’havia après gràcies a com s’havia enganxat a les trames dels peripatètics. Vaig plorar en silenci de l’emoció i aleshores vaig veure un rajolí de llum al final del túnel. Aquesta setmana que hem aprovat a la baixa el decret del català, jo regalaria a tots els hospitals de les Illes els DVD de totes les temporades de 'Treufoc' i 'Mai neva a Ciutat' d’IB3 Televisió. Així ja no hi hauria excusa. Si un jove de Valladolid pot, què no faran els metges més ben preparats del món que no podíem deixar partir per un doi insignificant com la llengua dels seus pacients?