L’heroïna de Budapest / El pecador de Las Vegas

L’heroïna de Budapest

Vaig conèixer Andrea Fuentes fa nou anys. Acabava d’anunciar la retirada de la natació sincronitzada i s’asseia dues taules més enllà en un restaurant de la Floresta –paradís per als celíacs–, prop de casa seva. Amb la seva discreció habitual, explicava als amos de l’establiment que era el moment de fer un canvi en la seva vida. Deia, més o menys, el que havia anunciat en una roda de premsa multitudinària al Centre d’Alt Rendiment. Aquell matí, als periodistes els costava d’entendre que l’esportista catalana amb més medalles olímpiques, en el moment que estava en la seva hora sublim, digués prou, decidís sortir de la piscina i abandonar la competició. “Ho he donat tot”, deia en públic. “He perdut la motivació”, afegia. Al restaurant, quan ens la van presentar, va explicar-nos que volia dedicar-se a la natura, als animals i que el món era ple de tasques socials boniques per dur a terme. Tot allò era coherent amb algú que mai no li ha agradat el soroll, ni ser notícia. Tot d’una, però, Andrea Fuentes és protagonista en majúscules d’una informació que ha fet la volta al món. Als Mundials de natació de Budapest li ha salvat la vida a la nedadora americana que s’ofegava al fons de la piscina, després d’acabar el seu exercici de solo. Fuentes, seleccionadora dels Estats Units, va ser la primera a intuir aquell desmai fatal i va tirar-se vestida a la piscina per socórrer Anita Alvarez. La va rescatar del fons, la va pujar fins a la superfície i va mirar que la nedadora tornés a respirar després de gairebé dos minuts de no fer-ho. Ras i curt, els socorristes van entrar en xoc i tan sols la seva actitud, la seva determinació i la seva sang freda li van salvar la vida a una persona. Andrea Fuentes és, a pesar d’ella, l’heroïna d’aquests Mundials de Budapest. No guanyarà cap medalla, però la seva biografia quedarà marcada per aquesta reacció que ens entronca amb els valors més purs. Sovint el destí endevina a quines persones ha de tocar amb la vareta de la generositat. 

El pecador de Las Vegas

Fa uns anys, en un dinar amb periodistes de Barcelona, Jorge Fernández Díaz va explicar com s’havia encaterinat de la figura de Déu. Va ser a Las Vegas. Al rovell de l’ou del vici, va sentir-se pecador. En aquell moment, va descobrir la dependència divina de la mà d’Antonio Perea, un supernumerari de l’Opus Dei. En una altra ocasió, també com a ministre, va explicar que tothom tenia un àngel de la guarda. Amb el seu tarannà falsament modest però notablement fatxenda, va explicar que el seu àngel de la guarda, que l’havia salvat de morir en un accident de cotxe, l’havia batejat com a Marcelo. Els humoristes del país ho van tenir fàcil i els guionistes en feien broma. Tots plegats ens vam quedar amb l’anècdota d’un personatge que era fill d’un subinspector de la Guàrdia Urbana de Barcelona i que va ser, durant cinc anys, ministre de l’Interior del govern de Rajoy. Del 2011 al 2016, doncs, ho sabia tot de les clavegueres de l’Estat. Bàsicament, perquè hi vivia. En el seu hàbitat natural, el ministre movia els fils de la policia patriòtica, ordia les trames de l’operació Catalunya, decidia arruïnar la vida d’Artur Mas i Jordi Pujol, convertia els jutges en ninots i, a sobre, es pensava que mai no el descobriríem. Però el comissari Villarejo, un altre servidor de la pàtria, tenia el costum de gravar totes les converses i ara, com a venjança, va traient els rocs de la faixa. Desencripta i filtra alguns dels enregistraments. El que s’ha publicat a El País aquesta setmana assenyala Fernández Díaz com el senyor X de la guerra contra el Procés i el deixa com un mentider compulsiu. “Negaré sota tortura que aquesta reunió ha existit”, deia Fernández Díaz sense intuir que Villarejo el gravava. I, sense ser torturat, ho va negar davant el jutge i en la comissió d’investigació del Congrés. És el que té ser un creient fervorós. Peques, menteixes, et confesses i poses el comptador a zero per tornar a delinquir. A hores d'ara, però, els remordiments el deuen devorar. I ja no el salvarà ni el Marcelo.