Heu de conèixer la Colette
Colette és el curt documental que ha guanyat l’Oscar aquest 2021. Dura només vint-i-cinc minuts i el podeu veure gratuïtament a l’edició digital del diari britànic The Guardian. Un rètol abans de començar el documental ens adverteix que la història que veurem pot resultar angoixant per a alguns espectadors. És una història molt senzilla però emocionant. La protagonista és la Colette Marin-Catherine, una dona que ara té noranta anys i que de petita va formar part de la Resistència francesa amb la seva família per combatre la invasió dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. En aquells anys de lluita el seu germà va ser detingut i deportat a Mittelbau-Dora, un camp de concentració on utilitzaven els presoners com a esclaus per construir armament. Van passar-hi 60.000 persones, per aquell camp, i n'hi van morir 20.000. Al llarg de la seva vida la Colette no ha volgut viatjar mai a Alemanya però finalment algú la convenç de fer-ho. És la jove estudiant Lucie Fouble, que està treballant en el diccionari biogràfic dels nou mil deportats francesos que van acabar als camps de concentració. Juntes faran un viatge que les trasbalsarà a totes dues i també a l’espectador.
La Colette anirà fins al camp de concentració on va morir el germà i la Lucie li donarà alguns detalls de com va ser la seva vida allà.
Són molts els documentals que per explicar-nos l’Holocaust ens han mostrat l’horror dels camps de concentració, però fer-ho a través de la mirada de la Colette resulta més colpidor. Sobretot perquè es tracta d’una dona amb molt caràcter que es nega a acceptar el relat sobre la necessitat de recórrer aquests espais terribles per entendre el que va passar. Per a ella és dolorós i el que sempre ha volgut és oblidar. De fet, resulta molt xocant la seva reacció quan l’alcalde de Nordhausen la vol rebre i dedicar-li un discurs. La Colette transmet al llarg del documental sentiments molt ambivalents. Per una banda s’esforça a mostrar una personalitat forta que impressiona. Només la Lucie li desperta una tendresa especial. Però davant l’impacte de trobar-se en aquell espai li resulta inevitable emocionar-se i plorar. “Jo que em caracteritzo per no plorar mai, ¿com pot ser que ara estigui plorant davant d’uns estranys?”, li pregunta a la seva jove companya de viatge. La història influeix en el caràcter de la protagonista i es produeixen moments inesperats molt colpidors. Necessitareu un mocador. La càmera no es fixa en el camp de concentració. La càmera observa amb distància la Colette en aquell espai. La Lucie també s’emociona perquè ella pateix de manera més intensa el que experimentem com a espectadors. Commou la mirada de qui ara no té més remei que posar-se a fer memòria. Colette renega del turisme morbós que necessita observar fotografies i visitar espais que han suposat un patiment tan immens. Però és aleshores, en aquell lloc i gràcies a la Lucie, quan la protagonista entén la importància de recordar.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
