ABANS D’ARA
Opinió09/10/2021

Hi ha por dels “media” davant la sardana?

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

JOAN TRIADÚ 1985
i JOAN TRIADÚ 1985

De l’article de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a l’Avui (20-VIII-1985). Té dedicada una sardana: 100 anys de Joan Triadú, d’Ivan Joanals, estrenada a Ribes el 31 de juliol. Aquest diumenge té lloc a Montserrat la trobada sardanista organitzada per l’Obra del Ballet Popular, i Tossa de Mar celebra aquest cap de setmana el seu aplec anual.

[…]

Des de principi de segle la sardana va fer una cursa molt ràpida i no va parar d’estendre’s i popularitzar-se fins que va venir la guerra del 1936. A la postguerra el règim d’ocupació va “tolerar” la sardana -almenys en algunes poblacions on la tradició de ballar-ne era molt arrelada-, però reduïda a uns mínims d’anar morint i alhora va desmuntar el sardanisme com a activitat situada en un dels primers llocs de la llista negra. Un honor, al capdavall, per al sardanisme organitzat, però un perjudici indubtable per a la sardana. Som lluny d’aquesta història, és ben cert, […] però el buit que li ha estat creat entorn aquests anys, d’una manera inconscient de vegades, però més aviat d’una manera deliberada, obliga, en aquests moments, em sembla, a un petit toc d’atenció, entorn del qual fóra bo que s’obrís un debat clarificador. Perquè som en una hora delicada per a la catalanitat en què, menys que mai, la confusió i aquella dissimulació pròpies de l’època anterior, no sols no ens fan cap falta sinó que ens duen, a poc a poc, a perdre el sentit dels mots i amb ells a anar-se’ns més que no sembla qualsevol afirmació de la nostra identitat. […] Fa uns deu anys va sortir en català la interessant novel·la de Peter Handke La por del porter davant del penalty. M’hi ha fet pensar l’estudiada por dels “media” davant la sardana, un element constitutiu de la nostra personalitat col·lectiva que no sols no ha estat encara “reivindicat”, com ho han estat d’altres “mites”, sinó que és obvi que pateix d’una injustificable marginació. Recordo de memòria, sí, un memorable reportatge-assaig publicat fa anys i panys a Serra d’Or a cura de Maria Aurèlia Capmany, que per raons familiars i personals sap el que se les heu sobre la filosofia de la relació entre poble i costums i entre antropologia vera i falsa. A l’hora de la fundació de l’Obra del Ballet Popular, vam veure com presidien amb entusiasme i profunda modernitat la institucionalització del moviment sardanístic, homes “al dia” com Alexandre Cirici, Jaume Picas, Manuel Cubeles i Josep Mainar. ¿Qui es podia pensar que arribaríem al “ai uix!” vergonyant d’avui, i a barrar el pas a la difusió, al coneixement i a l’ocupació del lloc que correspon a la sardana des dels mitjans de comunicació que assenyalen més el nostre fet diferencial i la nostra comunitat de poble? Hem de preguntar-nos quin és l’origen d’aquest problema, d’aquesta flagrant anomalia. La sardana, com deia Josep Pla, si té alguna virtut -que en té moltes, com han dit poetes, polítics, pensadors, músics, artistes i gent de tota mena-, és la virtut d’ésser un fet normal. Josep Pla ha escrit pàgines i pàgines de reflexió i d’admiració sobre la sardana i una biografia de Juli Garreta. No sembla pas que l’obra de Josep Pla o la de Josep Maria de Sagarra, que també es refereix, en vers i en prosa, a la sardana, pertanyin a una literatura que podríem anomenar “antropològica”, amb tots els respectes per l’antropologia, ni costumista, típica o pintoresca. […]