Per què en diuen amor quan és violència?
Dimecres a la nit Telecinco va estrenar una altra temporada de La isla de las tentaciones, el reality en què unes quantes parelles heterosexuals juguen a posar-se les banyes. El programa les separa en dues cases diferents i a cada mansió hi incorpora un seguit de participants del sexe oposat que tenen la finalitat d’exercir de temptació i seduir-los per aconseguir que siguin infidels a les seves parelles originals. El joc consisteix en mantenir-se junts malgrat que el programa promogui la gelosia entre els participants.
El format és un formiguer de relacions tòxiques en el qual des de l’inici del programa les parelles ploren i descriuen les seves suposades relacions idíl·liques amb unes teories demencials. Una concursant, per exemple, assegurava que el seu company "treia el pitjor d’ella" però que se l’estimava moltíssim. El patiment, l’engany i la gelosia són sentiments que es venen a l’espectador com una garantia de les relacions plenes i sòlides.
Sandra Barneda, la presentadora, insistia des de bon començament que el concurs és una experiència basada en l’amor i un mètode infal·lible per assegurar-se que aquest amor és el que uneix els concursants. “Si alguna cosa nos ha enseñado 'La isla de las tentaciones' es que no hay tentación que pueda con el amor verdadero”. I afegia: “Vamos a demostrar que el amor puede con todo”, una frase que es pot interpretar de moltes maneres. L’amor com a justificació de les llàgrimes, l’angoixa, el patiment i l’engany. Resistir la toxicitat és sinònim d’estimar.
Barneda va afirmar que el programa és útil per descobrir si estan amb la persona correcta. Fins i tot va sentenciar que “hay muchas formas de quererse pero solo una de sentir y demostrar el amor verdadero”. Tenint en compte el melodrama, els sanglots d’ansietat, els crits, els atacs d’histèria, les baralles i l’angoixa que sempre desencadena el programa, se sobreentén que tots aquests components estan associats a l’amor veritable. Si no ho toleren i trenquen, és que no s’estimaven de veritat.
Més enllà del component de falsejament que pugui tenir aquest reality i que els participants estan perfectament ensinistrats per comportar-se tal com espera la cadena, el problema de La isla de las tentaciones no és l’autenticitat sinó els valors que transmeten a gran part del públic que s’ho mira. La deixalla que s’inculca com a amor i els valors retrògrads i els patrons de conducta tòxica que s’associen a les relacions de parella com cal.
Mentrestant, a cada pausa de publicitat, una clínica d’estètica que patrocina el reality anunciava una oferta perquè les dones s’operin els pits. L’amor vinculat a la mida de les mamelles en un programa en què les concursants van tot el dia en biquini i s’ajusten als cànons estètics més sexistes. Un component més que s’ha de sumar a la pressió masclista exercida contra les dones. A La isla de las tentaciones, de tot aquest magma carregat d’agressivitat, per què en diuen amor quan és violència?