¿Hi ha hagut mai procés de normalització lingüística a les Balears? (I)

No fa falta cap enquesta d'usos lingüístics, ni cap estudi profund de sociolingüística; basta, simplement, tenir ulls i orelles sans, i trescar pels pobles i les ciutats de les nostres illes, per a constatar la situació de marginalitat absoluta en què es troba l'única llengua indiscutiblement (i fins i tot legalment) pròpia de la nostra comunitat, la llengua catalana. 

La impressió de qui es passeja per Palma és que es tracta d'una ciutat espanyola qualsevol, sense gens de personalitat especial ni cap element que la faci particular, llevat dels monuments arquitecturals. Amb la petita excepció dels rètols dels noms dels carrers, dels petits indicadors turístics per a trobar els diversos monuments i edificis d'interès per als visitants, i dels indicadors de direcció per als vehicles (centre ciutat, port, aeroport…) –tots d'institucions oficials–,la retolació que podem llegir de botigues, cafès, farmàcies, clíniques, restaurants, botigues de menjar preparat per a endur-se'n, hotels, oficines, bufets d'advocats, despatxos d'arquitectes, acadèmies, perruqueries, sales de bellesa, i tot quant negoci us pugueu imaginar, la retolació –repetesc– és en castellà o –ja bastant abundant– en anglès (l'exemple més absurd n'és el dels barber shop); i si us acostau a llegir els cartells dels mostradors o els avisos diversos (horaris, ofertes, les cartes dels restaurants, els serveis que s'ofereixen, etc.) veureu que també tot és en castellà o (de vegades "i") anglès (i les cartes de restaurants, potser també en alemany i francès). Adesiara hi trobareu qualque paraula en català (rebaixes, benvinguts…’, purament anecdòtica i ornamental. Les úniques excepcions a aquest panorama són algunes llibreries, no totes, qualque apotecariaiqualque escadusser establiment comercial que vol mostrar que és d’aquí.Aquest és el panorama escrit, que de Palma a les zones més turístiques (incloses les Pitiüses i Menorca), només varia en la proporció castellà/anglès i en la presència afegida d'altres llengües estrangeres (sobretot l'alemany). El català, com més turístic és el barri o el poble, més n'és absent (ni la misèria esmentada, hi trobam). Als pobles més petits interiors no és exactament així, el català hi és més present, però com que no hi ha tant de tragí comercial, tampoc no hi ha una abundància de català escrit.

¿I la llengua parlada? També trescant per Palma pots estar estones llargues sense sentir ningú que parli en català; en canvi, sí que sentiràs molt parlar en castellà (d'Amèrica, cada dia més) i en moltes altres llengües estrangeres, europees, africanes i asiàtiques; això tant pel centre de Palma, sempre estibat de turistes, com pels barris perifèrics, on s'ha instal·lat gent arribada de pertot. I aquest panorama ja no canvia tant de Palma als pobles i a les altres illes, perquè de gent procedent d'altres parts del món n'hi ha a totes les poblacions. Si la qüestió només fos que tota aquesta gent de fora entre ells no parlen en català, però que respecten el català i el volen aprendre, diguem que no passaria res; però no és ben bé així, sobretot per part d'hispanoparlants, amb els quals sovint hi ha conflicte per la seva actitud de no voler entendre (ni tan sols entendre!) el català.

Com ja he dit, les enquestes i les estadístiques sobre el nombre de parlants de tantes de llengües són innecessàries, perquè la situació és ben evident, i és reforçada per les darreres dades sobre l'origen de la població que viu a les Balears (vegeu Vilaweb, 13-10-2024).

I si posam l’atenció en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) o els mitjans d’entreteniment (cinema, teatre, música, esports), el panorama no canvia gaire: llesques ben grosses per al castellà (i per a l’anglès) i miquetes per al català, si bé en teatre i en música de tant en tant el català s'enduu qualque llesca més petita que grossa.

Enfront d’aquesta realitat, que mostra una línia clara cap a la desaparició absoluta del català de la vida pública social de les illes, relegat a una presència marginal en les relacions privades dels minoritaris catalanoparlants supervivents, encara hi ha qui gosa proclamar que estam millor que fa 40 anys, perquè ara tenim un reconeixement oficial a l’Estatut d’Autonomia i una Llei de Normalització Lingüística que abans no teníem, i algunes escoles on fan tot l’ensenyament en català i qualcunes altres on n’hi fan la meitat. Autoenganar-se no serveix per a res mai, si no és per a justificar la pròpia ceguesa volguda: com que no veig res, no puc dir que res vagi malament…

És ver que l’any 1982 (fa més de 40 anys!) va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (en realitat, l’estatut de dependència) on es diu (article 4) “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Fixau-vos que diu tindrà, en futur, sense dir quan… Llavors, el mateix article diu “ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma”, també en futur. La trampa lingüística és clara: el caràcter (concepte inaplicable a una llengua) d’idioma oficial (és a dir, suposam, la consideració d’idioma oficial) arribarà més envant, com serà més envant que ningú podrà ser discriminat per causa de la llengua… Vet aquí per què passats 40 anys encara el català només és considerat mig oficial (si es pot dir així) i encara –i com més va més– els catalanoparlants sofrim discriminació lingüística contínuament, i no hi ha incompliment de l’Estatut.