Hi ha illes més illes que d’altres?

Si ho demanam al Dr. Antoni Pons Esteva, professor de Geografia de la UIB, segurament ens dirà que sí. Per argumentar-ho recorrerà al concepte d’’illeïtat’, a partir del qual va fer la seva tesi doctoral: ‘Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears, 1956-2006’. Ell mateix hi explica que aquest concepte, dit "iléité" en francès i "islandness" en anglès, va ser encunyat en català per un insigne antecessor seu a la UIB, el geògraf felanitxer Bartomeu Barceló, qui també devia ser el primer a emprar el terme ‘nisologia’ per designar una àrea de coneixement, interdisciplinari i transversal, que abastaria l’estudi de tot allò que té a veure amb les illes. 

Barceló parlava i escrivia sobre això als anys vuitanta del segle passat, i ell mateix sostenia que sí, que hi ha illes més illes que d’altres, perquè unes tenen més ‘illeïtat’ que d’altres. Barceló atribuïa la paternitat d’aquest concepte al psicòleg social francès Abraham A. Moles. Segons Moles i Barceló, si la insularitat és una realitat objectiva que indica la qualitat o condició que es deriva del fet insular, la illeïtat designaria aspectes fenomenològics i psicològics de les comunitats insulars, i vindria determinada per tres factors: la magnitud de l’illa, la distància a les terres continentals, i la diversitat interna. Així, podríem dir que les illes més petites són més illes que les grans, les que estan més lluny del continent són més illes que les que hi estan més a prop, i les illes més homogènies internament són més illes que les que tenen una major diversitat. 

I si bé és cert, com diu Pons Esteva, que el terme ha estat traduït i emprat en altres llengües (també trobam referències a la ‘isleidad’ en castellà), també és cert que, en general, ha fet poca fortuna. Ni el món acadèmic, ni el periodisme, ni l’argot polític han incorporat aquest terme de manera habitual. Es parla d’insularitat i d’insularisme, però no d’illeïtat. Hi ha alguna excepció. En l’àmbit institucional, el Pla de protecció civil de les Illes Balears (Platerbal) de 1998 incloïa el concepte d’’illeïtat’ i en donava una definició nítidament barceloniana. Aquesta referència ha desaparegut a les versions posteriors del Platerbal. A la premsa balear, crec que qui més n’ha parlat ha estat Guillem Frontera, quasi sempre remetent-se a Bartomeu Barceló. Altres autors, pocs, s’han referit en català al mateix concepte com a ‘illaïtat’.

Però vet aquí que el lingüista Jaume Corbera ha publicat un article a la revista Llengua Nacional (número 127, segon trimestre de 2024), titulat Insularitat i illenquitat, en què esmena la plana tant als que escriuen “illeïtat” com als que prefereixen ‘illaïtat’. Corbera explica que la regla de formació de paraules en català (i igualment en francès) no permet formar un substantiu acabat en -itat a partir d’un altre substantiu, sinó que s’ha de formar a partir d’un adjectiu. Corbera creu que és per això que el Dictionnaire de l’Académie Française no ha inclòs el terme encunyat per Abraham Moles, perquè està mal fet. Per la mateixa raó tampoc no es pot incorporar al català normatiu. Però Corbera no es queda en la crítica, sinó que és propositiu: per dir el que volen dir Moles i Barceló, podem perfectament emprar el terme ‘illenquitat’. I vet aquí que, recorda Jaume Corbera, el poeta menorquí Ponç Pons empra aquest mot a Els ullastres de Manhattan: “Jo cant agraït a la mediterrània bellesa i la humanística saviesa de la nostra illenquitat”.

No sé si aquest encertat article de Jaume Corbera ha tingut cap ressò. Estaria bé fer-li cas, tant per parlar i escriure bé, com per endinsar-nos en el significat i les conseqüències del que Moles, Barceló, Pons Esteva i altres han volgut dir quan deien “illeïtat”, havent de dir “illenquitat”. Ens ajudaria a veure que, de les Balears, Mallorca és la menys illa de totes. I si fóssim capaços d’imaginar aquest país amb criteris d’illenquita tal vegada tindríem idees noves per redreçar l’invent autonòmic sobre unes bases diferents, potser millors. Clar que si a Madrid encara no han entès de què va la insularitat, pretendre que ens comprin la illenquitat quan ni nosaltres sabem què vol dir no sembla gaire viable. 

Pot ser que tot això només siguin cabòries, però jo no ho crec. Barceló reflexionava sovint sobre el fet que les illes poden ser objecte d’interessos estranys a elles mateixes; les seves societats i economies, fràgils per la seva dimensió, poden rebre influències positives o negatives des de l’exterior que modifiquen, amb una notable rapidesa, el seu comportament, i la illenquitat ajuda a comprendre i a analitzar millor els fenòmens associats a aquesta dinàmica. Ara que també pot ser, és clar, que res d’això ja no ens importi, perquè ja habitam aquestes illes com si no ho fossin, com si no en fóssim.