Si ens hi posem, fem-ho bé

Quan els catalans viatgem a l’estranger i ens pregunten d’on som, molt sovint responem “Barcelona”, encara que no siguem de la capital, perquè sabem que la seva popularitat farà que identifiquin el nostre origen. La reacció del nostre interlocutor –segur que tots ho heu pogut comprovar en alguna ocasió– és l’exhalació d’un "Oh!" admirat, al qual s’afegeix algun comentari elogiós, seguit d'una d’aquestes dues frases: a) la vaig visitar i n’estic enamorat/da o b) tinc moltes ganes de visitar-la!

No diré que no sigui agradable ser el receptor d’aquesta barreja d’entusiasme, enlluernament i potser un punt d’enveja: “Sou de Barcelona, aquesta ciutat que tot el món vol conèixer”. Quan passa, et sents una mica parisenc, o florentí o venecià.

Hem tingut uns quants anys per acostumar-nos-hi, després del gran impuls que van suposar per a la nostra capital els Jocs Olímpics del 92. D’aleshores ençà, el turisme no ha parat de créixer i créixer i la veritat és que potser no havíem imaginat mai que arribaríem a sobrepassar tots els límits raonables.

Ara hem arribat a un punt en què no cal llegir o escoltar periodistes, polítics i representants veïnals (del sector que fa temps que alerten dels perills d’aquesta massificació). Ara només cal parlar amb els amics que viuen o treballen a Barcelona i constatar-ho personalment: “Jo al centre no hi baixo mai, és insuportable”, “Hauré de marxar del meu barri de tota la vida, els preus dels pisos m’hi obliguen”, “La ciutat està perdent absolutament la seva personalitat”. Tothom se n’adona. I tothom remuga.

Tinc la sensació que estem arribant al moment que farem alguna cosa més que remugar. Les últimes setmanes han passat tres coses, pel cap baix, que ens empenyen en aquesta direcció: la desfilada de Louis Vuitton al Parc Güell (que va provocar algun desperfecte a l’obra de Gaudí), l’anunci que els veïns de la Barceloneta hauran de demanar acreditació per arribar a casa seva durant la Copa Amèrica i l’asfaltat exprés d’un tram del passeig de Gràcia per rebre l’exhibició cotxes de la Fórmula 1. Sempre m’han fet ràbia els eixelebrats que fan virolles amb els cotxes: només hi veig fum i soroll.

Al passeig de Gràcia hi ha hagut protestes, i també s’han queixat els veïns del Parc Güell i de la Barceloneta, i estem vivint una inflamació de protestes a les xarxes socials per tot plegat. Aquesta sensibilització ha coincidit amb el temps amb la campanya “Ocupem les nostres platges” que s’està fent a les illes Balears per denunciar la massificació.

Sempre hi ha algú, en aquest debat, que deixa anar la frase “Tots vivim del turisme d’una manera o altra”. Suposant que fos veritat, segur que ningú no ens havia dit que per guanyar-nos la vida ens quedaríem sense habitatge, sense passejades per la nostra ciutat, sense negocis emblemàtics, sense poder-nos banyar al nostre mar!

Tinc la sensació que estem en un punt que la causa sumarà molts adeptes. Ara bé, si ens hi posem, cal ser una mica coherents: res de llogar l’habitació de la iaia per set-cents euros, ni el piset heretat a la Costa Brava per 2.500 la setmana, ni de passar els dies de vacances d’agost a Menorca.

No sé si hi som a temps, però mai no havia vist tanta gent disposada a intentar-ho. I, ja ho sabeu, soc de mena optimista.