¿Hi pot haver una Tercera Guerra Mundial?
1. Nacionalisme imperial. Portem ja quinze dies veient als telenotícies reiterades variacions de les imatges dels vehicles terrestres de l’exèrcit rus prop de la frontera d’Ucraïna. La repetició té sovint un efecte normalitzador. Allò que el primer dia impacta, va perdent aura amenaçadora en la rutina. Però tanmateix segueix la inquietud. I la càrrega psicològica que ens deixa la pandèmia suma disposició al pessimisme.
La convicció que Rússia, amb Putin fent de la consciència imperial la principal força de legitimació personal i de cohesió del país, no està disposada a perdre el control de la seva perifèria, confirma que no estem davant d’una maniobra capriciosa, sinó que es tracta d’una decisió estratègica. I, per tant, que els països fronterers amb Rússia són i seran objecte permanent de control i amenaça per part del Kremlin. El nacionalisme imperial ha substituït el comunisme com referent ideològic de la societat russa, fins al punt que Putin ha transformat l'Stalin símbol de cruels polítiques d’extermini de l’enemic de classe (i de raça) en el gran pare de la pàtria guanyador de la Segona Guerra Mundial.
Decaiguda la visió de l’URSS com a amenaça per al capitalisme, ara el problema es concentra en la submissió del seu perímetre: una barreja d’exhibició de potència i feblesa. Per tant, no es tracta de la topada entre dos models econòmics i socials –la penetració del capitalisme a Rússia és una evidència– sinó de l'afirmació de la vella i deteriorada potència i el seu àmbit d’influència. I Putin necessita lluir autoritarisme imperial perquè la fragilitat de Rússia és evident entre els Estats Units i una Xina que ha integrat l’economia capitalista sense perdre l’hegemonia de partit únic, que encara es diu comunista. La repressió de Tiananmen i la caiguda del Mur de Berlín van marcar dos camins ben diferents.
2. El passat. Sovint s’ha dit que paradoxalment ha sigut la bomba atòmica la que ha fet impossible una Tercera Guerra Mundial. L’immens desenvolupament de l’armament atòmic des d'Hiroshima i Nagasaki haurien dut a un estadi de dissuasió absoluta. Ningú correria un risc que ho arrasaria tot. Una vegada més ens trobem davant la paradoxa de les tecnologies: són capaces del pitjor (destruir la humanitat, en el cas de la nuclear) i del millor (generar energia per il·luminar tota la Terra). L’enfrontament bèl·lic entre potències només pot ser per intermediaris, en territoris aliens.
Crec que va ser Churchill qui va dir que un ciutadà de l'Imperi Romà hauria entès perfectament la Primera Guerra Mundial, però que hauria quedat descol·locat amb la Segona. Recordava, entre altres coses, la diferència de morts civils entre les dues guerres, fruit de l’extermini i dels grans bombardejos. Probablement la Tercera Guerra Mundial, si arribés, ens faria sentir estranys a nosaltres. El paper de les guerres el faran –potser en part ja l’estan fent– formes de penetració molt menys aparatoses (que aniran a modelar les persones, més que a liquidar-les). I les guerres tradicionals seran locals, de disputes entre poders tribals i de destrucció de cultures gastades per adaptar les economies a les exigències del capitalisme global.
Els grans poders econòmics i tecnològics, que van camí d’articular el món, són més poderosos que la majoria dels estats i amb una eficiència creixent en el control de les persones i en el modelatge de les societats. Em sembla que es pot dir que si hi ha Tercera Guerra Mundial serà computacional o no serà. I això no vol dir que no hagi de deixar víctimes i d’augmentar les fractures socials i regionals de maneres que ara mateix ens poden semblar inimaginables. De fet, mentre aquests dies parlem d’una guerra que probablement no serà i que ens porta a escenificar imatges pròpies de les guerres del passat, la penetració tecnològica del món no para. I, per tant, el que hauríem de fer és preparar-nos per a unes guerres invisibles que posen en joc la democràcia com a règim de llibertats. La moguda de Putin és el passat, mentre la Xina va a la seva i ningú la intimida.
