Hi ha prou paracaigudes per a tots els qui cauen?

Cal avançar, fer, dir, esplomissar

les pors que et fan cridar i et fan sofrir.

Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,

contravenir, burxar o malferir.

Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar.

I esdevenir. I sí, desobeir.

Llegit impressiona. Dit seu, escoltat de la seva veu segura i contundent, desafiant, revolta i corprèn. Carles Rebassa escriu així i viu així. Aquesta mena de divisa de la rebel·lió, de la desobediència, del vitalisme, de la derrota de la por i del sotmetiment de la injustícia ens ha de mantenir sempre a tots en estat d'alerta, tant en el pla individual com en el col·lectiu.

De la primera vegada que els vaig sentir, aquests versos m'acompanyen i, poc o molt, mir de fer-hi avenir el meu trànsit humil per aquest redol nostre. El valor dels versos d'en Rebassa, a més, es multiplica, atès que suposa una rebel·lió no sols contra l'establishment polític, sinó, i aquí vull anar, contra l'establishment moral, social, econòmic, també, si voleu.

La crisi d'aquesta darrera dècada ha deixat molta de gent descol·locada, sense nord, amb aquell lleugeríssim sentiment de fracàs, que ara vola com una ploma, que ara cau com un berrobí. El xiulet. L'estrèpit. El silenci. Vivim a cop de triomf. La propaganda del sistema fa proselitisme indissimulat de com ens voldria, de com voldria que ens exigíssim que fóssim. Les dones, belles, gregàries, embotides en insuportables i colorides robes estretes. Pintades. Mares. Treballadores. Dependents. Tendres. Explosives, quan calgui. Uberoses, també. Els homes, segurs, agressius, autoritaris, autònoms. Elegants, sobris. Acuirassats i protectors. Amb grans maxil·lars, i musculosos.

La bellesa, l'eufemisme de tot plegat. La vellesa, el tabú ignominiós.

Però n'hi ha més. Dels homes i les dones, el capital espera rendiment en el treball i submissió al sistema. És igual si el que feim no és productiu. De fet, vivim en una espècie de món de fades en què les nostres societats no produeixen, només consumeixen. I els qui arriben a l'aliment són, si fa no fa, els qui ja estava previst que hi arribassin.

Aquella hipoteca. Aquella feina estable. Aquella parella estable. Aquells fills. Hi ha, també, per més que no ho vulguem veure, una dictadura dels sentiments. Una obligada felicitat vana que ens preocupam de mostrar diàriament amb autoretrats absurds de la nostra quotidianitat més intranscendent. L'important és la rialla. El cos. La seducció. I potser comença a ser hora de reivindicar la tristesa.

Arribar-hi frustra. "Ah, era això?", ens deim. No arribar-hi, també. Només la consciència neta d'un mateix ens pot col·locar en situació de privilegi o de seguretat davant les amenaces constants del sistema de fer-nos sentir uns desplaçats.

I d'aquí, a les evasions cap a mons de fantasia que se'ns converteixen en pomes podrides a les mans: l'alcohol, les drogues, el joc, el sexe, les xarxes socials. Ens ensumam la floridura dels dits, la podridura de la poma, la falsedat del nostre castell de cartes impossible.

La igualtat d'oportunitats és una fal·làcia. El "tot depèn de tu", també. El “reinventar-se” ja cansa. Digau-me determinista. Digau-m'ho. Però, a banda de la genètica que ens procura l'avui sacrosant ADN, hi ha una altra mena de genètica, que podem anomenar històrica, que configura l'actitud dels individus i la seva posició respecte dels seus congèneres i contra la qual la lluita, per no perdre-la, ha de ser ferotge. Aquí (dit amb l'acritud amb què els tracta la societat), la dona, el pobre, l'analfabet, el marieta, el coix, el cec, el sord, l'alcohòlic, el mongòlic, el boig, la puta, el vell, el negre, el malalt, el moro, el curt, el sidós, el gitano, es troben en aquesta tessitura.

Se suposa que és aquí on hem de fer alçaprem amb el perpal de la nostra persistència rebel i digna. La història és dels qui no s'han conformat, dels qui s'han revoltat contra la injustícia i el terror. La història és dels herois. Però cal que ho siguem tots, herois? Cal que ‘conformar-se’ hagi de significar ‘resignar-se’? O n'hi hauria prou de dir-ne ‘donar-se per satisfet’?

Cal, vertaderament, que siguem sempre els millors? Cal que triomfem? Cal que excel·lim en tot allò que feim? Cal que siguem emprenedors? Cal que facem i siguem tot això per no sentir-nos uns fracassats? Qui s'ha inventat el terme ‘fracàs’? Realment depens de tu quan has perdut la feina, el banc t'ha pres el pis, la parella t'ha demanat el divorci, la teva mare és a una residència, ton pare ha mort enguany i tens un fill a la universitat i l'altre amb síndrome de down? Hi ha prou paracaigudes per a tots els qui cauen de l'avió?

Els humans ens hem complicat la vida d'una forma important. Ens hem inventat els doblers. Ens hem alimentat d'enveja. Hem creat castes d'amors impossibles. Hem construït fortaleses inexpugnables per protegir la moral dels cossos. Hem volgut servar amb cobdícia infame els dies més bells de les nostres vides, i ara volem devorar amb avarícia canina els que encara ens queden, com un tresor massa fràgil, massa eteri, massa efímer, a la fi. Ens hem obligat a ser multifeliços i això ens ha convertit en gent politrista.