Per què hi ha tants joves xinesos deprimits?

L'elevada taxa d'atur juvenil de la Xina i el fet que els joves del país cada cop estan més desil·lusionats (molts estan deixant la feina) ha cridat l'atenció dels mitjans de comunicació internacionals i dels responsables polítics xinesos. El relat oficial és que el problema té a veure amb la recent desacceleració del creixement del país. Però la qüestió va molt més enllà.

L'augment de la depressió juvenil fa dècades que es cou i es deu en gran part al rígid sistema educatiu de la Xina, a les polítiques de fertilitat del passat i a les restriccions migratòries estrictes dins del mateix país. Els joves xinesos acaben cremats després d'haver dedicat la seva infància i adolescència a un estudi intens i incessant. Assistir a una bona universitat es considera necessari per tenir una bona feina; i per als nens de les zones rurals, un títol universitari és l'única via per aconseguir residència legal a les ciutats (així funciona el sistema de registre censal hukou). En una ciutat, la renda mitjana anual d'una llar és de 6.446 dòlars, cosa que permet un estil de vida de classe mitjana. En canvi, a les zones rurals, una mitjana d'ingressos de només 2.533 dòlars significa viure en una pobresa relativa.

Com si amb la pressió per entrar a la universitat no n'hi hagués prou, la rígida estructura del sistema escolar empitjora les coses. Després de nou anys d'escolaritat obligatòria, els nens han de superar una prova per accedir a un institut, i només el 50% d'ells poden aprovar. Els adolescents que no aconsegueixen passar el tall van a instituts de formació professional i estan destinats a guanyar-se la vida amb feines mal pagades.

És per això que els nens xinesos comencen a estudiar molt aviat a la vida. No només van a l'escola sinó que també reben tutories extres i fan activitats extraescolars com música o escacs –que sumen com a mèrits, però atorgats amb un criteri força opac–. En un intent d'alleujar algunes d'aquestes pressions, el govern va prohibir les tutories (pagades) i va impedir que els professors de les escoles públiques les oferissin fora de l'escola. Però això només va afegir més pressió i no va servir de res, perquè el preu dels tutors augmentava a mesura que en disminuïa l'oferta. A les llars riques de Shanghai i Pequín paguen ara entre 120 i 400 dòlars l'hora per tutories presencials, mentre que els fills de les famílies que no són riques han d'estudiar encara més per compensar. Als anys 80 i 90, els carrers dels pobles i ciutats xineses estaven plens de nens. Avui dia, poques vegades se'n veuen tret que sigui un dia festiu. Fins i tot els caps de setmana a la tarda els parcs infantils estan buits. Els nens són tots a casa estudiant.

Una altra causa de la depressió juvenil és la soledat. A causa de la política del fill únic, que va durar des del 1979 fins al 2016, els nens de les zones urbanes no tenen germans. I a diferència de la primera generació de fills únics després de la implantació de la política, les generacions posteriors ni tan sols tenen cosins amb qui jugar (ja que els seus pares tampoc tenen germans). Un estudi fet amb estudiants universitaris xinesos ha conclòs que els fills únics tenen més probabilitats d'experimentar ansietat i depressió que els seus companys de classe que tenen germans. La taxa de suïcidi dels nens d'entre 5 i 14 anys s'ha multiplicat per cinc des del 2010.

Els pares també estan sotmesos a un gran estrès. A més de tenir cura dels seus fills, la majoria de les parelles de mitjana edat que viuen a les ciutats també han de tenir cura de quatre pares grans. En canvi, a les zones rurals, on viuen al voltant de 491 milions de xinesos, la política del fill únic es va aplicar de manera menys estricta, la qual cosa significa que els adults sovint tenen germans amb qui compartir la càrrega. Però s'enfronten a més estrès quan tenen fills. Molts han de buscar feines ben pagades a les ciutats, però les restriccions del sistema de registre censal hukou els impedeixen emportar-s'hi els fills. Al voltant de l'11% dels xinesos actuals són migrants rurals, la qual cosa es tradueix en el fet que uns 69 milions de nens s'han quedat sense pares a les zones rurals.

Els pares que sí que han pogut quedar-se amb els seus fills han començat a enfrontar-se a un problema diferent. Després del tancament d'unes 300.000 escoles rurals entre el 2000 i el 2015, el 12% dels nens en edat d'escolaritzar a primària i el 50% dels de secundària han d'assistir a internats que sovint són lluny. Això fa que molts adults de les zones rurals treballin moltíssimes hores per educar nens dels quals s'han de separar després dels primers anys de vida. Irònicament, les seves possibilitats de retrobar-se són encara més baixes si el seu fill finalment té èxit acadèmic, perquè la majoria dels graduats universitaris s'instal·len permanentment a les ciutats.

El 2018, el 35% dels adults xinesos van declarar que estaven deprimits. La taxa era un 50% més alta a les zones rurals i entre les dones. Per raons òbvies, la depressió generalitzada és perillosa per a qualsevol societat, ja que augura un futur estancament econòmic, baixa fertilitat i altres problemes que recorden el Japó a partir dels anys noranta.

La bona notícia per a la Xina és que hi ha solucions polítiques senzilles disponibles. El primer que cal fer és acabar amb una escolarització rígida i planificada des del govern central. Els governs locals haurien de poder decidir quantes escoles construir i quants alumnes agafar, i cada escola secundària i cada universitat haurien de poder decidir qui volen admetre, inclosos els estudiants que potser no havien tret bons resultats als exàmens quan eren nens. El govern encara podria seguir regulant les escoles, però hauria de delegar i descentralitzar gran part de la presa de decisions per augmentar la flexibilitat del sistema. Només això ja acabaria amb molta de la pressió sobre infants i pares.

Un segon pas és aixecar les restriccions a la migració de les zones rurals a les ciutats que divideixen les famílies i condemnen les llars rurals a la pobresa. Aquesta solució s'ha anat tornant especialment important a mesura que el creixement s'ha alentit. Les zones rurals no poden esperar a la següent etapa de creixement. Necessiten accedir a les mateixes oportunitats que les llars urbanes. A més, la mà d'obra rural pot augmentar la productivitat omplint llocs de treball poc qualificats a les fàbriques. Mentre els graduats universitaris lluiten per trobar llocs de treball ben remunerats, a les fàbriques hi ha 30 milions de vacants sense ocupar.

Aquestes polítiques no estan exemptes de costos. Els esforços per canviar el sistema escolar toparien amb la resistència dels agents actuals i permetre la lliure migració augmentaria la congestió urbana. Però aquestes mesures també ajudarien clarament a potenciar el creixement econòmic i a millorar la salut mental dels joves de la Xina (i la dels seus pares).

Copyright The Project Syndicate