Híbrids humans
Aquesta setmana un jove barceloní es va declarar transespècie després d’implantar-se unes aletes al crani. Segons va escriure a Twitter, “una nova etapa de la meva metamorfosi ha començat”. Entenem, doncs, que la seva evolució no ha acabat.
Igualment, aquesta mateixa setmana s’ha fet públic que a la Xina uns embrions meitat ximpanzés i meitat humans van ser fecundats i portats fins al moment de gestació en què el sistema nerviós comença a desenvolupar-se. L’autor, un metge espanyol. La idea és crear animals amb òrgans humans, de manera que puguem cobrir la demanda dels bancs d’òrgans per a trasplantaments. A mi tot això em supera. Potser em faig gran. La galeria de personatges de La guerra de les galàxies pot acabar sent realitat. Al final resultarà que George Lucas haurà estat una mena de Jules Verne anticipant coses que, amb els segles, passaran al món.
Es comença per tenir porcs amb òrgans humans i s’acaba per fabricar exèrcits de ximpanzés amb capacitat per obeir ordres i aprendre a disparar. Potser acabarem tenint cossos de policia de micos amb cervell humà que portaran gossos amb ungles de lleó i dents de puma. El que es pot assajar i no es pot provar amb embrions s’hauria de regular amb una normativa internacional d’acord amb uns paràmetres ètics. El metge espanyol ha fet a la Xina el que aquí no estava permès. Si algun dia fan prosperar aquests embrions podem acabar tenint animals amb sentiments humans. Els científics asseguren que controlen que cap embrió desenvolupi cèl·lules humanes al cervell. Però no ho tinc tan clar. Els sentiments són part d’una cosa que se’n diu ànima i que és a l’ADN de cada ésser viu.
Un ximpanzé home potser no té cervell humà, però sí ànima i sentiments a cavall entre les dues naturaleses. A l’Antic Testament, Déu va dir: “Creixeu, multipliqueu-vos i domineu la Terra”. Però no va parlar de jugar a ser déus. La naturalesa és la nostra mare. I ha parit una espècie que ara vol fer el que la naturalesa ha fet. No soc contrari als avenços, però sí a jugar amb cèl·lules de la nostra espècie. Al costat d’això el noi de les aletes és un acudit sense importància. Almenys ell juga amb les seves cèl·lules. No amb les dels altres.
