‘Highlands’ de Mal Pelo o la cultura completa
Fa temps que Mal pelo va entendre que l’art són totes les arts, com la cultura és suma de cultures, com la vida és més rica si coneix múltiples sentits. És el que du a escena la companyia de dansa fundada per Pep Ramis i María Muñoz i el que es nota que treballen en la seva línia de recerca ja llarga, merescudament celebrada. I ho du especialment en la darrera gran producció, Highlands, un espectacle que vàrem poder veure el 5 de desembre passat al teatre Principal de Palma, entitat que és una de les coproductores d’aquesta creació grandiosa. Moviment –amb vuit ballarins per a una dansa tan coral com de marcada individualitat–; música –sobretot, però no només, la de Bach, amb un quartet de corda–; veu –també en un quartet com a suma d’intervencions en solitari–; textos –prosa i poesia, Nick Cave, John Berger, Erri de Luca, en llengua original, de vegades en traducció–;escenografia –neta, amb clarobscurs sublims–; imatges –cavalls en llibertat, paisatges freds, inhòspits, crec reconèixer la carretera que fa d’anell a Islàndia, terres altes, ben altes– i el vestuari –sobri, impecable.
Tot suma a Highlands, l’espectacle que clou la tetralogia que Mal Pelo ha dedicat a la música de Bach, l’espectacle segurament més complet i més complex que ha creat la companyia. I és que poques vegades trobes una obra que mantengui un nivell de qualitat tan elevat en tots els seus caires. La qualitat és una exigència. A Highlands tot és bo, fins i tot la manera de fer un espectacle barroc –és clar, és Bach– des d’una gran sobrietat. Amb mitjans, però amb molta més sensibilitat i creativitat que mitjans, els de Mal Pelo fins i tot des del buit ho omplen tot.
Els qui no vàreu poder veure Highlands al Principal de Palma –teatre ple, una única funció– mirau de trobar-la on vagi, perquè tot fa pensar que aquesta obra, que va començar a caminar fa mig any, té encara un llarg recorregut. Mentrestant, i ja que l’espectacle de Mal Pelo m’ha duit a pensar en la importància d’una cultura completa, feta de múltiples llenguatges; i m’ha fet insistir en la qualitat, en l’exigència de la creació, tornaria a insistir, tot i el risc de fer-me pesada, en la rellevància de la formació en les arts. Estic convençuda que si avui a Mallorca la dansa, la música, el teatre i l’audiovisual viuen un dinamisme com fa temps que no els coneixíem és perquè hi ha espais de formació, de formació de professionals, però també del criteri necessari per fer créixer l’afició. No passa amb les anomenades arts plàstiques o visuals, òrfenes de formació, fins i tot de la més bàsica. Coixejam.
En la passada edició del setmanari de l’ARA Balears, Pep Ramis, un dels dos motors que sempre ha duit Mal Pelo, declarava a la companya Clàudia Darder: “Hi ha gent jove empenyent molt fort, amb propostes molt trencadores i que fan feina amb passió. Ara bé, cal que aquest país cregui en la cultura com a valor, i això no vol dir res més que posar-hi doblers”. Res a afegir.