Els histèrics
En una escena d’Autodefensa, la sèrie de Filmin, es veu que un jove es presenta a casa de la noia protagonista, amb qui se suposa que van compartir, la nit anterior, una festa amb drogues. Es veu que el jove no recorda què va passar, però sí que hi va haver mal rotllo i que, al final, no hi va haver embolic sexual entre els dos, no recorda ben bé per què. El jove se sent culpable, brut i temorós que la noia –interpretada per Berta Prieto– escrigui alguna cosa sobre ell a les xarxes socials, que, si va fer res inadequat o abusiu, pugui ser esbombat i ell ‘cancel·lat’, amb el que això implicaria per al seu futur…
La noia l’ha de tranquil·litzar, perquè ell, patèticament, no para de plorar i demanar perdó, tot i que veiem, en retrospecció, que no va passar res de l’altre món, que simplement la noia va canviar d’opinió quan la cosa es començava a posar ‘calenta’, i que va preferir no prosseguir un camí que tanmateix, per experiència, sap que només ho complica tot o ho fa ridícul, perquè el que li agrada és ‘lligar’ i potser no tant el sexe que liquida el festeig, més interessant. “Follar és com anar a missa”, diu la noia, una cosa previsible i pautada. La seducció se li fa més engrescadora.
Però, com deia, l’endemà el noi no para de plorar i de demanar perdó. I és llavors la noia quan reflexiona que els homes ara poden ser “com les histèriques del segle XIX… I ara qui és la histèrica, estimat? Ara qui plora per les cantonades? Ara qui necessita una palleta per anar-se’n tranquil?”. La noia el masturba i l’envia cap a casa. I li explica a l’amiga que el noi sí, s’ha passat amb la seva reacció. Però que dir-li-ho hauria estat “contraproduent a nivell feminista”.
El jovenot de la sèrie és d’una altra generació; se suposa que ara, els més joves, estan més lligats a les seves emocions, almenys la idea és que han rebut una educació menys masculinitzada que nosaltres, a qui se’ns repetia que plorar és de nenes, i que tot ho podríem encarar amb estoïcisme i autorepressió. El mascle clàssic no torna per demanar perdó. Fins i tot se’ns ensenyava a no beure d’una tassa massa decorada, o amb certs colors, cosa que era ‘de nines’, és a dir, gairebé repugnant.
Crec que això ja són coses òbvies, però que no hem après a criticar, distingir i no reproduir després a casa, amb els nostres fills, fins molt després, gràcies a la sana crítica feminista.
Aquesta setmana, Anna Punsoda, en un article al web Núvol, ens recordava que els homes tendeixen, per això mateix, a reprimir les emocions, a no parlar del que senten, o fins i tot a no sentir el que hauria sanament de fer-se present en algú emocionalment equilibrat. És una crítica no legítima sinó indispensable: els homes continuem sent bastant toixarruts. Tampoc no ens hauria d’ofendre tant que ens ho recordessin, ni sentir-nos tan escandalitzats davant d’aquests límits. Els impulsos masculins frustrats s’han de sublimar, cap a la poesia o el ciclisme, perquè la resta continua sent formar part del vell “Club de Lluita” –on sí, ens barallem contra una part dissociada de nosaltres mateixos.
