Història d’amor a través d’una finestra
Dimecres al Telenotícies vespre en Toni Cruanyes ens anunciava una contraportada per tancar el programa “carregada d’amor i de tendresa”. I era veritat. Les periodistes Noemí Prous Gómez i Mireia Prats Riera ens oferien una història que ens va emocionar. Explicaven el cas del Xavier Antò, de 90 anys, que té la dona en una residència. La Carmen té 92 anys i pateix Alzheimer. Per culpa de la pandèmia, des de fa un any les visites s’han fet molt difícils i el Xavier ho ha solucionat posant-se cada dia davant d’una de les finestres de la residència, a peu de carrer, i comunicant-se amb la Carmen a través del vidre. En la notícia ens ensenyaven com es produïa aquest contacte. No només la història era bonica, sinó que a més les periodistes la van explicar magníficament bé prenent una decisió televisiva molt honesta que potenciava la intensitat de la història sense entorpir el clima emocional: no hi van afegir ni una paraula. La història s’explicava només a partir d’unes breus declaracions del Xavier i de les imatges. Ho van gravar tal com es desenvolupa habitualment la trobada, al carrer, amb el Xavier assegut en un tamboret davant de la finestra i la Carmen a l’altra banda del vidre. Amb subtilitat van inserir uns plans que afegien delicadesa i subratllaven l’amor que hi havia en aquella parella. La notícia començava amb el detall de les mans dels protagonistes enganxades al vidre, com si es poguessin tocar. El Xavier li comptava els dits de la mà a la Carmen. Un altre pla mostrava el bastó d’ell recolzat a la barana de la finestra, com si la vellesa omnipresent pogués deixar-se de banda durant una estona per refugiar-se només en ells mateixos. Un pla lateral de l’escena ens mostrava el Xavier parlant mirant dins de la residència, i mostrava la perspectiva del carrer malgrat que per a ell tot el món fos a l’altra banda del vidre. Ell deia que a vegades tenia la sensació d’haver de veure la Carmen com qui visita un delinqüent a la presó. Certament, des del punt de vista estrictament físic, la imatge tenia algun paral·lelisme. En canvi, gràcies a l’amor que traspuava aquella trobada i al fet que les periodistes haguessin començat la història mostrant-ne els detalls, l’espectador només en percebia la part més entranyable i emocionant. Les paraules del Xavier a l’hora d’explicar com era la seva dona, el to amb què s’hi dirigia, les moneries que li feia per cridar-li l’atenció, la paciència d'anar-li explicant les fotografies que li ensenyava a través del mòbil, transmetien molt més que allò que estrictament es representava. La sorpresa d’alegria que va tenir el Xavier quan va veure que la Carmen reaccionava fent-li adeu amb la mà quan marxava va acabar d’emocionar-nos. L’efecte es va fer evident també en Toni Cruanyes, que va acomiadar el Telenotícies commogut i amb els ulls vidriosos. El Xavier havia explicat que ell s’estimava aquella finestra que li permetia veure la seva dona cada dia. La sort és que nosaltres tinguem la finestra de la televisió per poder acostar-nos a històries com aquesta.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.