La fi de la història contemporània
No puc recordar una època al llarg dels últims 75 anys en què hi hagi hagut una acumulació tan elevada de commocions majors i menors. El món actual s'enfronta a la intensificació del canvi climàtic, una pandèmia, grans guerres, inflació creixent, pertorbacions en el comerç internacional i les cadenes de subministrament, i una gran escassetat d’aliments i energia.
Una part important d’aquesta agitació deriva de noves (i renovades) rivalitats entre les principals potències. Això ha tingut conseqüències altament visibles i caòtiques: l’agressió de Rússia a Ucraïna n'és l’exemple paradigmàtic. No cal ser un malastruc per presagiar que el conflicte serà un acte d’una tragèdia més llarga. A l’Àsia Oriental, la reivindicació de la Xina sobre Taiwan també amenaça amb conduir cap a una escalada militar. I a l’Orient Mitjà, el programa nuclear en curs a l’Iran podria desencadenar amb facilitat en un gran conflicte militar.
En definitiva, estem presenciant el desenllaç de la Pax Americana que va sostenir les relacions internacionals durant més de 70 anys a l'acabar la Segona Guerra Mundial. Després de sortir victoriosos de les dues guerres mundials del segle XX, els Estats Units van guanyar la posterior Guerra Freda. Durant aquest temps, van garantir la pau i l’estabilitat a Europa –que havia quedat en gran part destruïda el 1945– i van assentar les bases per a nous sistemes multilaterals de comerç i dret internacional, establerts sota el paraigua de les Nacions Unides, el nombre de membres de les quals va augmentar com a resultat de la descolonització. Però amb l'ascens de la Xina i altres països, la Pax Americana –que evidentment no era perfecta– ha donat pas a una realitat més multipolar.
Especialment des de principis de segle, l’economia mundial està experimentant una transformació tecnològica transcendental. La digitalització i la intel·ligència artificial estan reestructurant radicalment les economies avançades i reequilibrant el poder polític a nivell mundial. Des de la crisi financera del 2008, les condicions mundials s’han tornat més caòtiques, evidenciant defectes fatals en els supòsits occidentals. Europa va cedir a la il·lusió que una associació energètica amb Rússia garantiria la pau i l’estabilitat al continent. I els líders estatunidencs van creure erròniament que la inclusió de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç i en altres acords multilaterals conduiria inevitablement a la seva democratització.
En ambdós casos, els líders occidentals no van veure en absolut les intencions i objectius estratègics dels líders russos i xinesos. Tenien tanta confiança en l’atractiu universal dels seus propis models de civilització que no van poder preveure les conseqüències polítiques de les dependències econòmiques que havien acceptat. La data de venciment de la factura que hauran de pagar per aquesta ingenuïtat s’acosta, i la suma serà gran.
La Xina s'ha convertit ràpidament en un rival tecnològic per a Occident, i especialment per als Estats Units, cosa que la Unió Soviètica mai va poder pretendre, ni tan sols en el moment àlgid de l'Sputnik. S’haurà de veure cap on conduirà aquesta nova fase de competència mundial sistèmica, però es pot dir amb seguretat que la Xina serà un os dur de rosegar. A més, la nova disputa entre les grans potències tindrà lloc sota condicions mundials completament noves. El covid-19 i el canvi climàtic han alterat fonamentalment els càlculs econòmics i polítics a nivell mundial i continuaran fent-ho.
Si la humanitat no aconsegueix reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle al ritme necessari per mantenir l'escalfament global sota control, entrarà en una era de crisis mundials irreversibles i potencialment incontrolables. Pitjor encara, a causa de la nova dinàmica competitiva mundial, les grans potències s’encaminaran cap a una confrontació intensificada, tot i que els desafiaments als quals ens enfrontem exigeixen una cooperació més pròxima. Aquesta és la veritable tragèdia que comporta la guerra del president rus Vladímir Putin: més enllà de la destrucció sense sentit i el patiment humà indescriptible que provoca, la crisi d'Ucraïna li està costant a la humanitat un temps preciós que no té.
Cal mencionar una última crisi. Enmig de tot el caos mundial, els Estats Units també té profunds problemes interns que posen en dubte el seu futur com a democràcia estable i funcional. El 6 de gener del 2021, el país va viure el primer intent de cop d'estat de la seva història. Com ha demostrat el comitè del 6 de gener de la Cambra de Representants, Donald Trump va intentar anul·lar les eleccions del 2020 intimidant els funcionaris electorals dels estats, organitzant llistes “falses” de membres del Col·legi Electoral i, en última instància, va incitar una multitud violenta a assaltar el Capitoli estatunidenc. ¿Demostrarà la democràcia estatunidenca ser prou resilient per evitar que un fet així es repeteixi, o aconseguirà Trump o una figura similar a Trump tenir èxit en tot el que es va pretendre aconseguir durant “l’assaig” efectuat el 6 de gener?
Aquest interrogant serà decisiu, no només per als Estats Units i la seva democràcia, sinó també per als seus aliats i el futur de la humanitat en general. Les eleccions presidencials del 2024 poden ser les primeres que tinguin conseqüències directes tant planetàries com civilitzatòries. No és casualitat que el destí del món al segle XXI es decideixi en la seva democràcia més antiga i en el país que ha sostingut l’ordre internacional durant els últims 75 anys.
Copyright Project Syndicate
