Història d'un amor
Sempre he dit que les vacances són una bona ocasió per rellegir els clàssics. Aquest estiu, però, he preferit revisitar un clàssic cinematogràfic. He recuperat la trilogia dirigida per Richard Linklater sobre la història d’amor d’un noi americà i una noia francesa que es coneixen casualment en un tren. Céline i Jesse. Havia vist totes tres pel·lícules, i m’havien agradat molt, però el fet de veure-les seguides, cada tarda una durant tres dies, ha fet que la història agafi una altra dimensió.
He vist les dues primeres a HBO i la tercera a Filmin i m’he plantejat com es titularien si estiguessin doblades al català. Potser Abans de l’alba, Abans del capvespre i Abans que es faci fosc? Es van rodar l’any 1995, el 2004 i el 2013, respectivament. Els protagonistes, Ethan Hawke i Julie Delpy, maduren davant dels nostres ulls: una arrugueta per aquí, uns cabells blancs per allà. Sense maquillatge. Real com la vida mateixa. Aquest fet contribueix decisivament a fer més creïble aquesta història d’amor que ens atrapa com una bona novel·la. La primera part és ingènua i lluminosa, com una albada i com els mateixos protagonistes. La segona ens porta tons vermellosos, roses, taronges, com el cel a la posta de sol, i la tercera s’omple d’ombres, de retrets i de dolor. Totes tres tenen l’eix vertebral en els diàlegs entre els dos amants. Són converses intenses i brillants, però a la vegada, quotidianes i realistes.
L’amor se’ns mostra amb tot el ventall d’incomprensions, ferides i decepcions, sense que en cap moment perdis de vista la seva bellesa. És un amor real, no “de cine” però tota l’estona tens clar que és un amor que val la pena. Ethan Hawke i Julie Delpy fan grans interpretacions, però hi ha un plus que va més enllà d’unes actuacions brillants. I és aleshores quan m’adono que, en la segona i en la tercera part, els dos actors han col·laborat en el guió, treballant en equip amb el director Richard Linklater. Potser aquest és un dels secrets d’aquest gran projecte: els joves protagonistes d’Abans de l’alba es devien enamorar dels seus personatges, i com que els rodatges anaven produint-se en paral·lel a la seva pròpia evolució personal, els van interioritzar tant que van voler ajudar a fer-los madurar.
Tot –sobretot el fet de deixar transcórrer els anys entre pel·lícules– fa que aquesta trilogia vagi molt més enllà del que podria semblar a primer cop d’ull. Hi veiem les fases de l’amor –enamorament, passió, coexistència–, ens permet mirar pel forat del pany la intimitat d’una relació de parella i ens enlluerna amb la resplendor que desprèn l’amor del bo.
Segons he llegit, el director d’aquest projecte es va inspirar en la trobada casual amb una noia amb qui va viure una nit d’amor i converses. L’impuls que li va fer escriure la trilogia era imaginar què hauria passat si l’hagués retrobada al cap dels anys (segons sembla, això va ser del tot impossible perquè la noia va morir poc abans de fer vint-i-cinc anys). Qui no ha recordat un amor de joventut i ha deixat anar la fantasia imaginant què hauria pogut passar si aquell enamorament s’hagués acabat transformant en una relació de parella?
Probablement, aquest és l’encant d’aquestes pel·lícules: és cinema, però van néixer a partir d’una experiència real. Cinema i vida. I a tot arreu, l’amor.
