Història d’una investidura

La pregunta del milió és avui si hi haurà investidura a Catalunya. No els vull fer perdre el temps ni enredar-los: avui ningú no ho sap, però en les últimes hores s’han aclarit algunes incògnites que comencen a dibuixar les estratègies de cadascun dels actors.

Junts per Catalunya es dirigeix cap a un xoc frontal amb el PSC per intentar trencar la via d’acord dels socialistes amb els republicans i erigir-se com l’única oposició veritable a Salvador Illa i com la força hegemònica del sobiranisme.

Les negociacions entre el PSC i ERC van endavant, i com en qualsevol negociació el resultat no serà una victòria absoluta de cap de les dues parts. Ni res, ni concert econòmic. Les dues parts busquen estadis intermedis de gestió d’impostos que permetin posar les bases d’una Hisenda catalana avui pràcticament inexistent. Previsiblement, no hi haurà un finançament similar al basc, ni res que exigeixi la reforma de la llei orgànica de finançament autonòmic perquè no hi hauria majories. De l’habilitat negociadora i de la força o la debilitat del PSC davant del PSOE en dependrà que s’aconsegueixi alguna cosa digna de ser anomenada un bon acord.

Credibilitat

Però intentem respondre algunes preguntes prèvies. La formació de govern beneficiaria ERC? La racionalitat diria que sí, que el partit té més raons per facilitar un govern del PSC que per forçar una repetició electoral, especialment en un moment precongressual amb remor de canvis de lideratge. La pregunta és si la direcció té prou credibilitat i capacitat d’influència sobre les bases perquè li votin l’acord al qual arribi i la consulta no acabi en un estirabot que expressi el malestar acumulat.

Avui no es pot saber quants republicans estan a favor de facilitar el govern i anar a una oposició més o menys còmoda i influent i quants militants són partidaris d’engegar-ho tot a rodar i desfogar-se malgrat que acabin provocant una repetició electoral que els perjudicaria. Una nova convocatòria es produiria en un moment en què ERC no té candidat, la direcció està profundament dividida i parcialment en retirada, i ha quedat en evidència una manera de fer indesitjable. La sortida del partit d’Ernest Maragall ha sigut una reacció tardana de decència pública a l’espera de veure qui renova persones, idees i maneres de fer.

Necessari però no suficient

Que hi hagi pacte i que les bases l’aprovin seria condició necessària però no suficient perquè hi hagi investidura de Salvador Illa.

Carles Puigdemont ha reiterat la seva voluntat de tornar si hi ha sessió d’investidura i això complica l’escenari per al PSC, i especialment perquè ERC tanqui un acord. L’ordre de detenció està vigent i alguns jutges estan desitjant empresonar l’expresident de la Generalitat, la qual cosa obriria una etapa de desconcert i mobilitzaria una part dels votants sobiranistes.

Carles Puigdemont ha de poder tornar en llibertat i exercir el paper polític que triï amb la màxima normalitat. Un empresonament deixaria en evidència un cop més el paper polític de la judicatura i tensionaria la política espanyola i la relació entre els alts tribunals. És indiscutible que mereix tornar, però haurà de mesurar bé les forces. Puigdemont té carisma i la legitimitat del càrrec, però haurà d’avaluar en quin punt està la societat catalana set anys després. Una bona mostra ha sigut la tornada discreta de Marta Rovira, secretària general d’Esquerra.

Les urnes han deixat clar que el sobiranisme ha perdut la majoria al Parlament i que la connexió amb l’opinió pública no és la que tenia l’any 2017 amb el país. El mantra de la unitat no és creïble després de trencar-se el govern i de les pèssimes relacions dels últims anys, en què la majoria parlamentària ha sigut inhàbil.

De moment, un cop més, ERC haurà de decidir si la síndrome del masover, de la qual parla algun del seus dirigents, és més forta que la seva voluntat i personalitat política. Esquerra ha de decidir si vol ser un actor independent capaç de fer política o si s’integra en l’esfera de Junts, amb la qual comparteix l’estratègia negociadora però no les formes ni les polítiques socials i econòmiques.

Emocionalitat

L’emocionalitat tornarà a estar a flor de pell. Amb un Puigdemont detingut, el més probable seria que la legislatura catalana no neixi i que l’espanyola mori. Un escenari que portaria a noves eleccions i a uns resultats no gaire diferents. És a dir, al bloqueig de la cosa pública.