La història d’una dona genial

AppleTV+ ha estrenat recentment la tercera temporada de Genius. Si la primera estava dedicada a Albert Einstein i la segona a Pablo Picasso, ara era el torn d’una dona: la cantant Aretha Franklin. La sèrie repassa amb rigor documental la biografia de genis que han destacat en algun àmbit però sense caure en una hagiografia televisiva. En el cas d’Einstein, per exemple, mostrava els aspectes més foscos del científic, com el seu egoisme i la manera com es va aprofitar del talent de Mileva Maric, la matemàtica que es va convertir en la seva dona però que va veure truncada la seva trajectòria professional perquè va quedar relegada a la vida familiar. Amb Pablo Picasso (interpretat per Antonio Banderas) la sèrie exposa clarament la seva faceta de maltractador donant un pes molt important a la manera que tenia de relacionar-se amb les dones.

En tots dos casos, però, l’espectador percep perfectament aquesta condició de genis, aquest talent sobrenatural que predetermina la seva trajectòria i que marca el seu caràcter. En la tercera temporada, amb Aretha Franklin de protagonista, aquest factor queda difuminat. No hi ha cap dubte que es tracta d’una cantant extraordinària però la sèrie adquireix unes característiques més pròpies del biopic estàndard que no subratllen aquesta genialitat tan clarament com les anteriors temporades. El talent que té Franklin per la música no es percep com una genialitat sinó com a fruit d’un procés d’aprenentatge molt dur i d’uns traumes d’infantesa que la fan ser com és. De fet, de les tres temporades és l’única que permanentment fa salts constants al passat, quan era una nena, per justificar el seu present. A Aretha la cantant és qui és per l’acumulació de vivències. Constantment cal explicar la seva infància perquè s’entengui el seu tarannà com a adulta. D’altra banda, el que sí que fa molt bé la sèrie és explicar com l’entorn d’Aretha Franklin intenta controlar el seu talent i ella constantment és víctima dels homes que la intenten dominar i aprofitar-se’n. Dijous la periodista experta en perspectiva de gènere Marta Roqueta feia un tuit parlant del cas de Britney Spears que es pot aplicar també a la història de la Reina del Soul: “Si el geni home es percep com un ésser dotat d’un talent innat que el situa per sobre de la resta, amb un caràcter difícil, fruit d’aquesta excepcionalitat, que s’ha de tolerar, la dona geni és vista com una força de la natura incapaç de controlar el seu talent”. La sèrie reflecteix molt bé aquesta circumstància i, per tant, és obvi que la biografia ha sigut capaç de captar els matisos sexistes que diferencien la vida d’un home genial de la d’una dona amb idèntic talent.

Per als amants de les biografies televisades, Aretha és una sèrie ben feta, amb una banda sonora extraordinària, unes bones interpretacions i una opció per redescobrir l’artista amb una precisió addictiva. A més, un cop acabes cada capítol la sèrie t’indueix de manera infal·lible a posar un disc d’Aretha Franklin per fer més agradables aquestes caloroses nits d’estiu.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió