Tenim història, tenim futur
Massa poca gent ho sap: les institucions públiques actuals i algunes entitats de la societat civil del nostre país segurament no serien com són (o directament, no existirien) si no fos pel Congrés de Cultura Catalana. Entre els anys 1975 i 1977, més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats adherides varen encetar el que avui ens sembla el més normal del món, però que aleshores, en el moment més immediat després de tota la repressió de la dictadura franquista, no ho era gens: un procés participatiu de dos anys i mig en què la societat civil va debatre i imaginar com havien de ser els Països Catalans que tot just es començaven a reconstruir.
Entre el procés participatiu i la revolució pacífica i il·lustrada, aquell primer Congrés es va dividir en vint-i-cinc àmbits que varen abraçar des de la literatura fins a la salut, passant per l’economia o la pagesia, i partia de dos plantejaments clau. D’una banda, “la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans, fruit d’una història comuna i d’una realitat compartida”, i de l’altra, la “necessitat inajornable” de propiciar “un redreçament i una transformació de la societat […] que s’encaminin a la superació de les formes d’opressió nacional i social”. En definitiva, una consciència plenament unitària i la voluntat de canviar, de discutir, de proposar. En són alguns fruits l’estructura de determinats organismes públics d’arreu dels territoris de parla catalana, i també entitats com la Unió de Pagesos de Mallorca o bé l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), fundades arran del Congrés.
Ara, aprofitant la commemoració del cinquantè aniversari del primer Congrés i davant la necessitat que el país torni a prendre la iniciativa, en plena emergència lingüística i social, la Fundació que s’ha encarregat de servar la memòria d’aquest esdeveniment acaba de donar el tret de sortida a un Nou Congrés de Cultura Catalana, un procés que aspira a reimaginar-ho i a canviar-ho tot. Es basa en quatre grans eixos, formulats en forma de preguntes: “Com ens mantenim?”, “Com ens comunicam?”, “Com ens cuidam?” i “Com ens cohesionam?”. Serà la ciutadania, que hauria de córrer a inscriure-s’hi i fer-ne part tot mirant la informació que trobaran al seu web (noucongres.cat), qui en decidirà les respostes i plantejarà nous interrogants.
Dins el marc del primer Congrés, el poeta valencià Vicent Andrés Estellés tengué l’oportunitat de veure de primera mà les Homilies d’Organyà, aleshores considerades la primera manifestació del català escrit. I sense saber-ho, mirant-se-les, astorat, va pronunciar el que després s’ha convertit en el lema del primer i també del segon Congrés: “Tenim història, tenim futur”. No sé si estarem a l’alçada, com tampoc sé si l’impacte que tendrà aquest Congrés serà comparable al primer; els temps són diferents i les dinàmiques també. Sigui com sigui, ara ens pertoca a nosaltres fer realitat aquesta segona part. Tenim història, sí. Ara haurem de demostrar que com va dir Estellés, també tenim futur.
