Una història de passadissos, portes i papers

07/01/2022
2 min
Regala aquest article

Han canviat molt les coses i, en un cert sentit, no han canviat tant. M’hi fa pensar una petita notícia que diu que, aquests dies, els particulars, comissaris d’exposicions i entitats que vulguin organitzar una mostra d’art ho poden fer a les sales que gestiona el Consell de Mallorca. Aquestes són les de la Misericòrdia, les de Sa Nostra i el museu Krekovic. I això és perquè el departament insular de Cultura ha obert el termini per a la presentació de propostes, així que qui vulgui té fins al 17 de gener per fer tota la paperassa i presentar-hi projectes expositius. Després seran valorats per un comitè d’experts  i bla, bla, bla, bla. 

Dic que han canviat les coses relativament perquè –permeteu-me sintetitzar molt, tot i que això em dugui a generalitzar, deixar de banda els matisos i els casos singulars, que són sempre els més interessants– en els primers temps de la democràcia les programacions eren, sobretot, per a les obres dels afins i dels amics, sense control ni res a dir-hi. El costum va fer que fos llarg espolsar l’amiguisme. 

Amb l’autonomia i unes institucions locals (autonòmiques, insulars, municipals) engreixades, cada una amb els seus edificis, se sabia que, per ser-hi, s’havien de fer passadissos. Vaja, que es programaven exposicions o activitats de qui més passadissos feia i més portes tocava. Això tampoc era el que tocava i seguidament va venir un temps, quan ja s’havien multiplicat els museus i centres d’art, que els responsables de les institucions programaven segons el seu criteri o d’una comissió d’experts que els acompanyava. En aquest cas, el perill estava en el criteri del que exercia la responsabilitat: de vegades, un professional; altres, un polític. Era, en tot cas, una situació temporal, perquè els que estan al capdavant de les institucions solen tenir una mobilitat notable. No hi ha opció perfecta. I el fet que decideixi qui té la responsabilitat podia incloure l’amiguisme –denunciable–, la corrupció –també, als jutjats– i deixar fora tots els que, segons el criteri establert, no entren en la decisió. Així les coses, arriben les convocatòries!

Ja som al present. I amb les convocatòries per presentar projectes es converteix els artistes i els comissaris en gestors de papers –passen més temps fent tràmits que no obra. Els responsables s’espolsen la responsabilitat. Qualsevol hi té cabuda, qualsevol pot presentar-s’hi –només faltaria. Les propostes són de tot color, també destenyit. Artista o comissari que té molta feina se’n va per altres tresques i s’estalvia ofegar-se en tràmits. S’hi presenta qui s’hi ha de presentar. La comissió avaluadora dels projectes de vegades ho té difícil per fer-ne la tria. No convé declarar-ho desert perquè les sales quedarien buides, quin paperot. A més, com més projectes –és igual, els que siguin–, més amics. Ja hi tornam a ser, els amics. Tant és que, com a seguidor de l’art, no sàpigues si la sala, el centre artístic o el museu fa una funció o la contrària, o cada dos dies una de diferent, segons com s’aixequi el dia. 

stats