Una història de passadissos, portes i papers
Han canviat molt les coses i, en un cert sentit, no han canviat tant. M’hi fa pensar una petita notícia que diu que, aquests dies, els particulars, comissaris d’exposicions i entitats que vulguin organitzar una mostra d’art ho poden fer a les sales que gestiona el Consell de Mallorca. Aquestes són les de la Misericòrdia, les de Sa Nostra i el museu Krekovic. I això és perquè el departament insular de Cultura ha obert el termini per a la presentació de propostes, així que qui vulgui té fins al 17 de gener per fer tota la paperassa i presentar-hi projectes expositius. Després seran valorats per un comitè d’experts i bla, bla, bla, bla.
Dic que han canviat les coses relativament perquè –permeteu-me sintetitzar molt, tot i que això em dugui a generalitzar, deixar de banda els matisos i els casos singulars, que són sempre els més interessants– en els primers temps de la democràcia les programacions eren, sobretot, per a les obres dels afins i dels amics, sense control ni res a dir-hi. El costum va fer que fos llarg espolsar l’amiguisme.
Amb l’autonomia i unes institucions locals (autonòmiques, insulars, municipals) engreixades, cada una amb els seus edificis, se sabia que, per ser-hi, s’havien de fer passadissos. Vaja, que es programaven exposicions o activitats de qui més passadissos feia i més portes tocava. Això tampoc era el que tocava i seguidament va venir un temps, quan ja s’havien multiplicat els museus i centres d’art, que els responsables de les institucions programaven segons el seu criteri o d’una comissió d’experts que els acompanyava. En aquest cas, el perill estava en el criteri del que exercia la responsabilitat: de vegades, un professional; altres, un polític. Era, en tot cas, una situació temporal, perquè els que estan al capdavant de les institucions solen tenir una mobilitat notable. No hi ha opció perfecta. I el fet que decideixi qui té la responsabilitat podia incloure l’amiguisme –denunciable–, la corrupció –també, als jutjats– i deixar fora tots els que, segons el criteri establert, no entren en la decisió. Així les coses, arriben les convocatòries!
Ja som al present. I amb les convocatòries per presentar projectes es converteix els artistes i els comissaris en gestors de papers –passen més temps fent tràmits que no obra. Els responsables s’espolsen la responsabilitat. Qualsevol hi té cabuda, qualsevol pot presentar-s’hi –només faltaria. Les propostes són de tot color, també destenyit. Artista o comissari que té molta feina se’n va per altres tresques i s’estalvia ofegar-se en tràmits. S’hi presenta qui s’hi ha de presentar. La comissió avaluadora dels projectes de vegades ho té difícil per fer-ne la tria. No convé declarar-ho desert perquè les sales quedarien buides, quin paperot. A més, com més projectes –és igual, els que siguin–, més amics. Ja hi tornam a ser, els amics. Tant és que, com a seguidor de l’art, no sàpigues si la sala, el centre artístic o el museu fa una funció o la contrària, o cada dos dies una de diferent, segons com s’aixequi el dia.
